Fa anys que en Robert és al capdavant del col•legi públic. Asseguraria que mai se li ha qüestionat aquesta condició. És més, la humanitat d’un equip forjat des de la certesa, des de l’esperança i el rigor fa, de la seva escola, un dels bressols de coneixement més confortables del territori.
Malauradament, però, en Robert i el seu equip, durant molts anys, i encara ara, han treballat, i treballen, en precari. L’ensenyament català és una illa dins de l’Estat espanyol. Ja no perquè sigui millor o pitjor, ni per les condicions espanyoles que, encara avui, malgrat tot, en fereixen la nostra prioritat social i nacional. L’ensenyament català és una illa donada la seva singularitat.
L’escola ha de permetre l’aprenentatge a partir d’una barreja de glops mesurats d’emocions positives, imprescindibles per a dissoldre les gotes d’amargor a venir. Però treballant, inexorablement, des de la responsabilitat de qui enfila l’agulla per primera vegada, de qui dibuixa l’arquitectura d’un poble en permanent construcció. Construcció basada en una càrrega de valors comuns, de traç i ribot diferent. I malgrat a alguns els pesi, també diferent al traç i ribot espanyol.
L’ensenyament avança vers un horitzó que ens defineix com a poble. L’escola és la base de la nostra realitat socioeconòmica, de les nostres sensibilitats socials i ecològiques. Realitat i sensibilitats compartides, sí. Sobretot avui. Però ineludiblement nostres.
En Robert, homenot savi i avesat a la responsabilitat intrínseca de tot educador, és conscient de la dificultat del camí realitzat, bona part del qual hem compartit amb l’ensenyament espanyol. Ara, però, s’adona de la necessitat de plasmar-ne el distanciament. Perquè les condicions actuals impossibiliten la singularitat del sistema d’ensenyament català. I per això, en Robert, vol la independència.
