Diners catalans? Segur?

A veure si ho he entès bé, i corregiu-me si m’equivoco. CiU diu que demana un rescat a Espanya de 5.000 milions d’euros, però que no pensa donar-los les gràcies ni acceptar cap condició, i tot per dignitat, diuen, perquè aquests diners són dels catalans i l’únic que faran (?) serà retornar-nos-els. Sensacional. En primer lloc, si aquests diners de veritat són nostres, aleshores per què els hem de demanar? Perquè si ho fem vol dir que no són nostres, sinó d’ells. Altra cosa és que sigui escandalosament injust –tan injust com que és producte d’un espoli– que els diners siguin dels espanyols i no dels catalans. Jo el que és meu no ho demano, perquè ja ho tinc. Això ho vaig aprendre de petit mirant Barri Sèsam. Malgrat que fem servir determinat vocabulari amb sobreentesos, hi ha una clara diferència entre el verb “ser” i “posseir”. Creure que són sinònims és pura fantasia infantil de l’autoengany, costum habitual de CiU i de la majoria de catalans, que per això els voten i els continuaran votant, per poder jugar tots plegats eternament al pati de l’escola.
 
Una cosa que no és meva jo no la demano. En tot cas, si és meva, me la demano. Només demano les coses que no són meves, i sempre, sempre, dono les gràcies si me les concedeixen. I d’altra banda, la dignitat no la perds demanant una cosa que no és teva, sinó quan la demanes, no dónes les gràcies i a sobre no sents cap vergonya de dir que allò que demanes i no agraeixes quan se’t concedeix és teu. Aleshores, a més d’indigne, ets imbècil. I ja no et dic res, com és el cas, quan, abans que t’ho concedeixin, dius que no acceptes condicions i que no ho agrairàs. En aquest cas el nivell d’imbecil·litat és de cum laude, d’autèntica traca i mocador. I és que no es tracta de demanar i ser tan mal educat de no donar les gràcies, sinó de donar per perdut allò que t’han robat i actuar per ser lliure, posseir i evitar des de la possessió que et continuïn robant. Altrament estàs pidolant, i de males maneres, com és el cas ara de CiU, que, a sobre de pidolar quan no hauria de caldre si no girés l’esquena al remei, té la barra de parlar de dignitat.
 
Pidolar, aquesta és la qüestió. I això és com dir el que no em canso de repetir: que CiU no té cap ni mitja intenció d’endegar cap procés d’independència, ni gradual, i encara menys radical. Ni la té ni la tindrà mai, de la mateixa manera que, tret de Dumbo, cap elefant no ha volat mai ni s’espera que ho faci. CiU està desesperada davant l’augment de l’independentisme i està fent un intent a la babalà per calmar els ànims mirant d’arreplegar dues engrunes a Espanya, encara que ni aquestes engrunes ens arribin i se les hagi d’inventar, i encara que la realitat sigui tossuda i insisteixi que ja no ens alimenten i no podem viure més de realitats virtuals pujolianes.
 
I a veure si ho entès bé, i corregiu-me si m’equivoco. Tenint en compte que l’espoli fiscal espanyol als catalans és pel cap baix de 16.000 milions d’euros anuals –anuals, repeteixo–, i que CiU en pensa demanar 5.000 “per poder acabar de passar l’any”, segons diuen, i perquè, segons aquest partit, “són nostres, no acceptem condicions i no els hem de donar les gràcies”, aleshores no entenc per què CiU no demana els 16.000 directament, (d’aquest any, de l’anterior i de l’anterior de l’anterior…), tenint en compte que també són nostres i que per tant tampoc no haurem d’acceptar condicions ni donar-los les gràcies. Em té intrigat per què CiU considera que la resta d’ 11.000 milions d’euros anuals són dels espanyols i no nostres. No en tinc ni idea. Només se m’acut que deu ser la seva nova sàvia tàctica que, com sempre, els que som simples mortals som incapaços d’entendre i per això els hem de continuar votant, perquè ells sí que saben el que es fan. Parlo d’una tàctica basada en la generositat catalana. El govern espanyol no dubtarà a tornar-nos els nostres 5.000 milions, i no només no els haurem de donar les gràcies, sinó que, lluny d’imposar-nos condicions, ens demanaran perdó i tot per haver-se quedat el que no els correspon. Ai senyor.
 
Sempre que passo per una carretera i veig un senyal que m’avisa de possibles despreniments quedo meravellat de tant cinisme: què pretenen les autoritats, que esquivi amb un cop de volant les roques si es desprenen? No seria més assenyat deixar-se de senyals i fer el possible perquè no hi hagi despreniments? Ah, però això requereix una inversió de diners i és molt més fàcil i econòmic limitar-se a penjar el cartellet, i qui avisa no és traïdor. Bé, doncs amb la política en una societat infantil i idiotitzada a morir com la catalana, passa exactament el mateix. Què fan els infants? Assenyalen amb el dit per sistema a l’altre com a responsable del que calgui. De la mateixa manera que és més fàcil culpar i destituir a l’entrenador que als jugadors, és molt més fàcil, mesquí i alhora net per a la consciència culpar els polítics que responsabilitzar-se un mateix, o sigui la massa ciutadana que els vota.
 
És veritat que amb els polítics que tenim actualment, l’única independència que veurem serà la de qualsevol altre nou Estat menys la nostra Comunidad Autónoma. Però cal precisar que si no tenim uns altres polítics és només –només– gràcies a la ciutadania catalana que els vota. La societat té els polítics que la seva mateixa idiosincràsia genera, ni més ni menys, talment el reflex d’un mirall. I quan de tant en tant apareixen polítics corcats en una societat fonamentalment educada, aquesta deixa de votar-los i els substitueix, com ha estat el cas d’Islàndia. Però no cal parlar d’Islàndia. A algú li sembla el mateix la sra Merkel que el totxo d’en Rajoy? Doncs això, a cada poble el que li correspon: president caspós per als espanyols, cancellera recta com una vela per als alemanys i president venut cagacalces per als catalans. Això és així i serà sempre així mentre els respectius pobles siguin com són. Si amb raó és complicat fotre fora els actuals polítics catalans com a condició bàsica per aconseguir la independència, imagina’t haver de fotre fora de Catalunya el 99% de catalans per poder canviar els polítics catalans per poder aconseguir la independència. Impossible. I més quan aquí no ens vindrà l’amic americà per treure’ns les castanyes del foc; i més quan, encara que vingués l’amic, els catalanets encara en renegarien –a la seva esquena, naturalment. I per imperialistes. En fi. Així ens va i així ens anirà.