- Publicitat -
En els els darrers mesos s’han anat intensificant els comentaris favorables a l’abdicació de l’actual Cap d’Estat en favor del seu fill Felip. Ignoro si aquests co
mentaris són el reflex d’una pressió exercida ja sobre la seva figura, però el que és evident és que se’n parla (i he sentit diputats parlar-ne sense embuts apel.lant a la vergonya provocada per les darreres actuacions del monarca i al seu estat de salut).
Amb tot, al darrere hi ha una operació de gran envergadura que té a veure amb la feblesa i les incerteses de la institució com a producte de la il.legitimitat amb què fou reinstaurada pel Dictador i encolomada a la ciutadania en el paquet de la Constitució Espanyola de 1978.
En el context actual de crisi econòmica galopant i de fallida de l’Estat, els déficits de la Transició són tan evidents com qüestionades les parets mestres de l’edifici postfranquista que se n’alçà al damunt. Aquest és l’escenari i convé que ningú no s’enganyi. Quan es parla de xoc de trens, prou que sabem del que parlem: d’una banda, tancament de files per part del PP i de la nomenclatura del PSOE per tal de no perdre les cartes de navegar dissenyadesen els anys 1975-1978. Això sí, acceptant pagar la penyora de desmuntar progressivament l’estat autonòmic (la presència i creixement d’UPyD actua com a catalitzador que ho accelera), procés altrament no gaire difícil de greixar atenent a la facilitat amb què penetren els relats favorables a la recentralització en temps de crisi si, a més, van carregats de missatges que estimulen la catalanofòbia arrelada en totes les classes socials espanyoles.
Un tren que avança veloç contra el convenciment d’una bona part de la ciutadania del nostre país que ja ja estat iniciat el tram definitiu cap a l’emancipació. De fet, no és altra cosa que el convenciment que no serem viables econòmicament i social si no superem l’espoli fiscal i no modifiquem radicalment les relacions amb l’Estat espanyol.
Es per això que, respecte al moment actual de la monarquia i el republicanisme espanyol interessa deixar clares dues qüestions. En primer lloc, cal denunciar els partits dinàstics (PP-PSOE) que impediren que la ciutadania decidís l’any 1977 la forma d’Estat per què optava, han defensat la legitimitat del rei patrocinat per Franco i han amagat tantes corrupcions, ara, aquests mateixos, pretenguin impulsar la normalitat d’una abdicació. Amb una finalitat, “estalviar” a les noves generacions el dret a legitimar a les urnes la institució monárquica, tal com els ho robaren, als seus pares.
En segon lloc, davant la trampa abdicació sí, abdicació no, l’única sortida moderna, progresista i democràtica situa com a preferent la dialèctica monarquia-repúbliques. Es evident que els partits dinàstics ni en volen sentir a parlar (tinc exemples de diputats joves del PSOE que quan se’n parla fan una cara com si parlés de la toma de Tetuan!), la qual cosa no vol dir que en altres sectors més minoritaris de l’esquerra (IU, per exemple) i del republicanisme espanyol les coses estiguin més clares.
I ho dic amb coneixement de causa. Notareu que he escrit Monarquia/Repúbliques, en plural. Certament, la gran pregunta que adrecem a l’esquerra i republicanisme espanyols no claudicants té a veure amb la seva voluntat de reconèixer i defensar en un hipotètic procés constituent que el subjecte de sobirania recau en les ciutadanies de les distintes nacions de l’actual Estat espanyol (la qual cosa comporta el dret a la seccessió). O bé, si optarien per fer recaure el subjecte de sobirania en el “poble espanyol”.
Tot i que es tracta d’escenaris hipotètics, les respostes no ens són gaire favorables. Feu-ne la prova, si teniu al davant un ciutadà espanyol d’esquerres i republicà i en teniu ocasió, pregunteu-li: Monarquia o Repúbliques? Acte seguit, possiblement us qüestionarà el plural.
Val a dir que, aquest ciutadà, ben segur forma part del conjunt de la bona gent d’Espanya que ens vol bé i amb qui hem compartit històricament una cultura antifeixista i antifranquista.
Desconeixem com anirà tot plegat, però les evidències amoïnen.
Amb tot, al darrere hi ha una operació de gran envergadura que té a veure amb la feblesa i les incerteses de la institució com a producte de la il.legitimitat amb què fou reinstaurada pel Dictador i encolomada a la ciutadania en el paquet de la Constitució Espanyola de 1978.
En el context actual de crisi econòmica galopant i de fallida de l’Estat, els déficits de la Transició són tan evidents com qüestionades les parets mestres de l’edifici postfranquista que se n’alçà al damunt. Aquest és l’escenari i convé que ningú no s’enganyi. Quan es parla de xoc de trens, prou que sabem del que parlem: d’una banda, tancament de files per part del PP i de la nomenclatura del PSOE per tal de no perdre les cartes de navegar dissenyadesen els anys 1975-1978. Això sí, acceptant pagar la penyora de desmuntar progressivament l’estat autonòmic (la presència i creixement d’UPyD actua com a catalitzador que ho accelera), procés altrament no gaire difícil de greixar atenent a la facilitat amb què penetren els relats favorables a la recentralització en temps de crisi si, a més, van carregats de missatges que estimulen la catalanofòbia arrelada en totes les classes socials espanyoles.
Un tren que avança veloç contra el convenciment d’una bona part de la ciutadania del nostre país que ja ja estat iniciat el tram definitiu cap a l’emancipació. De fet, no és altra cosa que el convenciment que no serem viables econòmicament i social si no superem l’espoli fiscal i no modifiquem radicalment les relacions amb l’Estat espanyol.
Es per això que, respecte al moment actual de la monarquia i el republicanisme espanyol interessa deixar clares dues qüestions. En primer lloc, cal denunciar els partits dinàstics (PP-PSOE) que impediren que la ciutadania decidís l’any 1977 la forma d’Estat per què optava, han defensat la legitimitat del rei patrocinat per Franco i han amagat tantes corrupcions, ara, aquests mateixos, pretenguin impulsar la normalitat d’una abdicació. Amb una finalitat, “estalviar” a les noves generacions el dret a legitimar a les urnes la institució monárquica, tal com els ho robaren, als seus pares.
En segon lloc, davant la trampa abdicació sí, abdicació no, l’única sortida moderna, progresista i democràtica situa com a preferent la dialèctica monarquia-repúbliques. Es evident que els partits dinàstics ni en volen sentir a parlar (tinc exemples de diputats joves del PSOE que quan se’n parla fan una cara com si parlés de la toma de Tetuan!), la qual cosa no vol dir que en altres sectors més minoritaris de l’esquerra (IU, per exemple) i del republicanisme espanyol les coses estiguin més clares.
I ho dic amb coneixement de causa. Notareu que he escrit Monarquia/Repúbliques, en plural. Certament, la gran pregunta que adrecem a l’esquerra i republicanisme espanyols no claudicants té a veure amb la seva voluntat de reconèixer i defensar en un hipotètic procés constituent que el subjecte de sobirania recau en les ciutadanies de les distintes nacions de l’actual Estat espanyol (la qual cosa comporta el dret a la seccessió). O bé, si optarien per fer recaure el subjecte de sobirania en el “poble espanyol”.
Tot i que es tracta d’escenaris hipotètics, les respostes no ens són gaire favorables. Feu-ne la prova, si teniu al davant un ciutadà espanyol d’esquerres i republicà i en teniu ocasió, pregunteu-li: Monarquia o Repúbliques? Acte seguit, possiblement us qüestionarà el plural.
Val a dir que, aquest ciutadà, ben segur forma part del conjunt de la bona gent d’Espanya que ens vol bé i amb qui hem compartit històricament una cultura antifeixista i antifranquista.
Desconeixem com anirà tot plegat, però les evidències amoïnen.
Publicitat
