Diferents, fins i tot en els debats

A Catalunya fins i tot som millors fent els debats. Sóc poc partidari de donar corda al bipartidisme a base de gastar-se milions amb un debat que, al final, va acabar sent un seguit de monòlegs PSOE-PP deixant de banda grans temes de país: tot economia, poc debat regional (o res) i, per descomptat, ni corrupció ni el final d’ETA. L’Oltra i TV3, per lo menys, van donar més color a l’assumpte i van permetre que els cinc grans de Catalunya discutissin sense tant encotillament, que ara que els marquetinians s’han apoderat dels nuclis durs de cada partit ja és complicat. On queda el romanticisme de l’oratòria? Ai si Ciceró aixequés el cap! A Catalunya ens resistim a presentar una societat bipartidista, la que per naturalesa volen fer creure’ns que existeix a Espanya. I, fins i tot, m’ho he hagut d’escoltar de més d’un company o companya de feina que, de política en sap un rato, però per desgràcia meva només creu amb societats duals.
 
L’Oltra recordarà aquest primer debat. Segur. La veu afònica de Jorge Fernández Díaz (PP), que va recordar l’extremisme de Vidal-Quadras. No només d’aparença, sinó que en parlar de drets socials poc li va faltar per apel·lar a les arrels catòliques i visigòtiques de l’Estat. A l’estil de Rouco Varela a la campanya del 2008! La cara d’ànima amb pena de Carme Chacón, que tenia feina per interpretar alguna gràfica i per fer veure a través de la càmera el seu subratllat fluorescent de la notícia que exhibia en contra les retallades de CiU. I, què me’n diuen del posat del Duran i Lleida a la primera part? Buf, sort que durant els anuncis li devien dir que canvies la posició (deixa de mirar sempre a càmera!), que fos més fresc, que intentés ser menys monòton amb els moviments dels braços i encarés al rival quan entrés al cos a cos. I, dos nous en escena: la utopia del Coscu –com algú l’animava des del twitter, que ahir bullia– i la frescor de l’Alfred Bosch. Bosch, que va demostrar que el tàndem amb Tardà pot donar grans dies de glòria (i perles antològiques) des dels escons del Congrés.
 
En definitiva, que ahir va valer més la pena mirar-se el debat, si més no per l’anecdotari i la caricatura dels personatges. A nivell de continguts, continuo pensant que amb el govern del PP no acabarem la crisi (i si l’acabem serà a costa de drets socials), que el PSC poc més pot aportar i que, Déu vulgui, els partits nacionalistes aportin més arguments des dels escons del Congrés dels que van exhibir ahir. Però, tot sigui dit, amb poc més d’una hora (i havent de parlar tots per igual) què més es pot demanar?