Voldria compartir dues opinions de dos cuitadants britànics que van viure o estan vivint a Catalunya.
Dona que pensar com gent de fora de Catalunya poden veure el tema de la independència d'aquesta manera.
Peter Selman, britànic: Visc a Barcelona, i encara que recolzaria un referèndum per permetre als catalans votar sobre la independència, no estic completament segur que els arguments econòmics siguin sòlids per les següents raons: Catalunya rep menys d'una sisena inversió estrangera de Madrid; Té la mateixa qualificació creditícia que Bangla Desh; Té un PIB més petit que Grècia; Té els mateixos nivells d'atur que el Sudan i el Gabon; S'enfrontarà a un boicot massiu dels seus productes des del seu principal mercat, Espanya;
Probablement començaria la independència amb més del 100% del seu PIB en deute nacional; I és molt probable que els majors negocis catalans marxin. Per descomptat, el dèficit fiscal de Catalunya és una mica injust, però per a mi això suggereix que negociar un nou acord fiscal (similar al País Basc) seria un pas més sensat enmig d'una crisi financera massiva que seria molt pitjor si Catalunya obté la independència.
Brian Cutts, britànic: Vaig venir del Regne Unit per viure a Catalunya el 1988, a l'edat de 21 anys, i he viscut a Tortosa – Catalunya Sud – des de llavors. Sempre he tingut la sensació de parlar amb la gent que els catalans en general volien “sortir” d'Espanya, i recuperar les seves pròpies llibertats i drets que els han tret durant els anys. No obstant això, l'estereotip català és d'una persona d'extrema cautela i sentit comú, i això sempre els ha impedit prendre el pas vital.
Crec, a més, que el sentiment és més clar lluny de Barcelona – a Tortosa, per exemple, i altres ciutats petites les persones no tenen tantes reserves com a la capital. Crec que raons socials, culturals i històriques recolzen la seva candidatura a la independència. Bé, és clar, els econòmics també. Crec que el president ha pres una decisió valenta, però la correcta – el moment finalment ha arribat a demanar-li a la gent el que volen. Què cal témer amb una decisió democràtica?
