Vaig conèixer Castro el setembre del 1997. Una delegació d’Esquerra Republicana amb els diputats Josep Lluís Carod-Rovira, Ernest Benach, Joan Ridao i jo mateix va ser convidada pel Partit Comunista cubà. S’ha de situar el context. Esquerra Republicana sortia d’una escisió de centre que acabaria ingressant a Convergència i passava d’una fase de moviment que havia pacificat l’independentisme a una altra de partit d’esquerra independentista. A Cuba estaven mal vivint el període especial que va significar la caiguda del suport de l’URSS amb la desaparició d’aquesta. I el món occidental apostava per la democratització dels últims reductes comunistes. I la dreta més dura per l’extermini dels rastres de socialisme. L’arribada d’Aznar al Govern va propulsar una política espanyola i europea més bel.ligerant contra el règim cubà. I l’any 1997 Espanya havia retirat l’ambaixador.
Suposo que és en aquest context d’encerclament màxim que el règim va convidar en aquest període a forces polítiques minoritàries però que en relació als estats europeus eren rupturistes d’alguna manera. Després de l’habitual secretisme de l’agenda del Comandante, al final de l’estada de la delegació republicana vam estar convidats a sopar amb ell. Amb l afama que tenia de què era un home que es dedicava a preguntar als hostes, vam estar tota la tarda preparant dades socials i econòmiques sobre Catalunya i la primera pregunta que ens va etzibar el Comandante, a dalt de l’escalinata on ens va sortir a saludar, va ser quina era la temperatura de la mar mediterrània. I no vam saber contestar bé.
Anècdota a banda, les obsessions del Comandante, en aquell sopar de quatre hores, van ser la Unió Europea, que veia com un aliat del capitalisme occidental; i el problema del control dels mitjans audiovisuals i el show bussines. El domini de les cadenes de televisió occidentals i de les productores americanes el tenia inquiet. De fet, la televisió cubana emetia noticiaris oficials, discursos i telenovel·les brasileres de gran èxit. Al final del sopar Fidel ens signà una bandera estelada, com figura en la foto publicada sorprenentment a la Vanguardia del 12 de setembre de 1997 (pàg 13).
Cuba havia viscut una contracció del PIB d’un 36% en el període 1990-93. I a partir de 1994 es va iniciar una recuperació arribat el PIB de 2007 a nivells similars als de 1990. Van haver de donar prioritat a la producció agropecuària i altres processos de producció relatius a la autosuficiència local i de comunitats, a través de la desestatalització de terres – convertint-les en cooperatives-, la liberalització del treball per compte d’altre i l’autorització per al funcionament de diversos mercats privats de productes agrícoles, industrials i d’artesania.
La delegació republicana, aquell estiu del 97, també va fer una immersió econòmica reunint-se amb empresaris catalans implantats a Cuba en les àrees especials, que es queixaven de massa obstacles i burocràcia. Vam visitar també les noves cooperatives; i hi vam trobar una esperança continguda perquè els acotaven massa l’accés al mercat. I el gran problema de la doble moral. La majoria de la gent anava a comprar amb pesos. La minoria privilegiada del partit i algun nou ric camuflat accedien als mercats en dòlars. Les empreses industrials estrangeres eren majoritàriament canadenques; una paradoxa quan el seu veí de sota, els USA, estava en la fase més histèrica del boicot després de la llei Helms-Burton. Pel que fa el sector turístic, havien aterrat les multinacionals mallorquines, omplint platges i cayos d’hotels ressorts, on l’estat cobrava el salari que després traspassava als treballadors cubans. I es vivia amb un dèbil i frustrat intent de permetre l’aparició de negocis petits de restauració, els “paladares” que, davant l’èxit, el règim havia obligat a tenir un límit molt baix de places.
Per parlar sobretot d’això, d’economia, de com podríem col.laborar des de Catalunya, a fer evolucionar les limitacions del model cubà, ens van rebre molts més càrrecs del Govern: Carlos Aurelio Lage Dávila, metge, vicepresident del Govern i del “Consejo de Estado de Cuba entre 1993 y 2009. Procedent de la “Unión de Jóvenes Comunistas (UJC)”. Amb José R. Fernández vicepresident d’afers econòmics. Amb el ministre d’afers exteriors, Roberto Robaina González. Amb el de cultura i educació superior, Fernándo Vecino Alegret (1976-2005). Amb el president de l’Assamblea Nacional del Poder Popular, Ricardo Alarcón i el President de la Comissió econòmica del Parlament. I el dia del sopar, estava al costat de Fidel, el seu assistent personal Felipe Pérez Roque, més tard ministre d’Exteriors.
En les converses detectarem dues posicions. Les ortodoxes com la de l’històric Alegret, amb cosins catalans, que a la pregunta de com estava la Universitat, contestà: “Muy bien, el Partido controla todas las facultades”. I la dels ministres econòmics, que des de la prudència, es veien escoltar amb interès els nostres suggeriments per a una transició a una economia social de mercat on es donés molt pes a cooperatives de treballadors en mercat lliure i a pimes autòctones. Sense tenir por d’aquesta nova petita burgesia que es generaria i que podria ser perfectament fidel al castrisme. Evolució que si no es donava, advertíem que podria culminar amb una ruptura cap el capitalisme més salvatge que ja havia conegut l’illa amb Batista. Cas a part era la impressió que ens causà Robaina, procedent de les joventuts comunistes, però que per detalls de vestimenta i d’actitud, semblava contaminat dels vicis més odiats del consumisme capitalista. De fet, va ser depurat per corrupció el 1999. Però, per desgràcia, no va acabar aquí. La gran esperança d’evolució tranquil-la del règim cap a un model d’estat democràtic socialista i de mercat va ser frustrada per les pors de la vella guàrdia. Lage i Pérez Roque eren depurats el 2009 amb excuses extranyes.
Un altre capítol del meu dietari a Cuba va ser la visita al sots ambaixador espanyol – l’embaixador estava retirat- que ens facilità la cambra blindada de l’ambaixada per entrevistar-nos amb l’oposició democràtica interna. Vam reviure la sensació que com a antifranquistes havíem viscut al temps de l’Assamblea de Catalunya: repressió dels dissidents, fins i tot dels més moderats que no compartien en absolut la política de terra cremada que pretenien els exiliats de Florida; oposició moderada que volia una evolució tranquil.la del règim i que ens afirmaven que el partit comunista en eleccions lliures continuaria tenint una important resultat.
Tres anècdotes interessants a l’ambaixada. La primera, la conya del sostsembaixador –possiblment un home filosocialista- sobre què hi feien independentistes catalans a l’ambaixada espanyola. La resposta amb grans riallles va ser: n’hem pagat una cinquena part i venim a amortitzar-la. La segona anècdota, del perquè de la cambra blindada a escoltes. Perquè seductores membres de la xarxa d’espionatge cubà acabaven camelant-se als policies nacionals de l’ambaixada; i al cap de poc tornaven a detectar micròfons ocults. Tercera anècdota. El sotsembaixador, sabedor dels contactes ministerials que ens esperaven i amb les relacions tallades, va indicar-nos un missatge per fer arribar al Govern: si deixaven anar un pres polític – no recordo el nom- com a gest, Espanya es repensava el trencament.
I fins aquí, el dietari incomplet (hi falten el descobriment de les petjades catalanes a Cuba, la gent del Casal Català, la música a la Habana vieja etc) del viatge a Cuba, a finals de l’estiu de 1997.
En aquell estiu La Charanga, una de les més populars orquestres cubanes, havia estat sancionada per haver cantat lletres no adequades. I Fidel Castro inaugurava el curs escolar l’1 de setembre acabant el discurs: “¿Qué moral le queda al imperialismo para hablar de Cuba, para atacar a Cuba? ¿Qué país del mundo habría hecho lo que nosotros hemos hecho en medio de más de 35 años de ese brutal bloqueo? Ellos tienen esperanza de que cuando desaparezca la generación que inició la Revolución todo cambiará, que algún día se desplomarán estas ideas, estos valores y estas obras, como se ha desplomado lastimosa, triste y terriblemente en otros países. Ellos ignoran que desaparecida esa generación vendrán otras inspiradas en la obra de la Revolución…”
Tots aquests clars-obscurs eren a la Cuba del 1997. Vint anys després dóna la sensació que res es mou. Per bé i per mal.
http://www.economiadigital.es/es/notices/2016/12/dietario-cubano-erc-fidel-castro-87631.php
