Aquesta expressió en alemany vol dir “la gran mentida” i va sovint associada a Hitler i a Goebbles. En un informe preparat durant la Segona Guerra Mundial per la “Office of Strategic Services” dels Estats Units podem llegir el següent paràgraf referent al perfil psicològic d’Adolf Hitler:
“Les seves regles bàsiques eren:
– No permetre mai que l’opinió pública es refredi
– No admetre mai que s’ha comès un error o s’ha actuat malament
– No admetre mai que hi pot haver alguna cosa positiva en el teu enemic
– No admetre mai que hi poden haver alternatives
– No acceptar mai cap culpa
– Concentrar-se en un sol enemic i fer-lo culpable de tot el que surti malament
– La gent pot creure’s abans una gran mentida que no pas una de petita i, si es repeteix sovint, la gent tard o d’hora se la creu.”
A Espanya, d’ençà que els catalans hem gosat aixecar el cap i reivindicar democràticament els nostres drets, la maquinària de fabricar mentides de la caverna mediàtica i dels seus partits polítics afins no ha parat d’apuntar a la nostra línia de flotació.
Salvant les distàncies amb els dirigents nazis, els espanyolistes fan servir una tàctica propagandística semblant. Així per exemple, no permeten que l’opinió pública espanyola deixi de rebre inputs negatius sobre Catalunya i els catalans, i ens acusen de tots els mals que afecten Espanya.
D’altra banda, són uns experts en mentir sense complexos. Segons aquesta gent, l’espanyol està perseguit a Catalunya i, no contents amb imposar el català a tots els espanyols residents a casa nostra, els catalans el volen imposar també a la resta d’Espanya. A Catalunya, com tothom sap, no es pot treballar si no es parla català, a més, quan parles en espanyol tothom et contesta en català. Els catalans són tan pèrfids que fins i tot han fet una mena de neteja ètnica preventiva tot impedint l’arribada de la immigració hispana, i afavorint-ne la d’origen africà o xinès. Fins i tot obliguen els immigrants a aprendre català, també als professors universitaris d’arreu del món mundial. I ara volen obligar als cinemes a doblar totes les pel•lícules en català.
De tot això se’n ressent l’economia de Catalunya, que veu com cada any perd competitivitat i talent, i inversions estrangeres i, fins i tot, espanta el turisme més internacional. Madrid, en canvi, creix perquè és una gran ciutat oberta i dinàmica, cosmopolita i innovadora, i sap atraure inversions i turisme de tot el món.
Els catalans s’aprofiten dels espanyols, i si en el passat han progressat econòmicament és únicament perquè han sabut collar Espanya i explotar els pobres espanyols. Any rere any continuen aprofitant-se d’Espanya, i aconsegueixen partides pressupostàries i inversions de l’Estat que d’altres ja en voldrien.
La guerra civil la van provocar els catalans, per rojos i per separatistes. I si Espanya va malament, és perquè les autonomies (un invent català) malbaraten els recursos públics. La crisi no l’han provocada només el bancs o els americans, l’han provocada les autonomies. Totalment innecessàries i amb competències que no saben gestionar. Sobretot Catalunya, que gasta diners en expandir imperialísticament la seva llengua al sud de França, la “Franja d’Aragó” i a les comunitats valenciana i balear. Fins i tot volen que el “valenciano” desaparegui i imposar als valencians el català. Catalunya també dilapida diners en subvencionar activitats nacionalistes i d’altres aventures localistes que no duen enlloc i que no interessen a la gent. La televisió autonòmica i la deriva separatista de les “ambaixades catalanes” no només no fan falta i són un forat negre econòmic, ratllen sobretot amb el ridícul més gran.
Els catalans insisteixen a dir que són una nació, però com tothom ja sap, de nació només n’hi ha una, l’espanyola. Catalunya mai no havia tingut tantes llibertats com ara, en democràcia, i així ens ho paguen. De fet, Catalunya mai no va existir abans. No tenen ni passat ni futur, pobrets. I és que els catalans no són uns bons espanyols, són uns traïdors, i en el fons mai no te’n pots refiar.
Hom podria demanar-se com és que aquesta “gran mentida”, aquesta catalanofòbia, aquesta instigació a l’odi contra Catalunya i els catalans, es pot practicar impunement en democràcia a Espanya, o també podríem sorprendre’ns que l’opinió pública espanyola sigui majoritàriament catalanòfoba (seria un miracle que no ho fos, amb aquesta rentada de cervell massiva i històrica), però la gran qüestió rau en el fet que ningú a Espanya es demani obertament per què els catalans no ens sentim a gust a Espanya, per què cada vegada hi ha més catalans que ens en volem anar, i ningú a Espanya es posa en el nostre lloc, és un escenari que s’escapa a la seva imaginació.
I si això és així, i 35 anys de pedagogia i diàlegs frustrats no ho han canviat ni ho canviaran, potser és que els espanyols inconscientment ens volen fora del seu país. Seria la constatació que és impossible que continuem vivint sota el mateix estat. Però com és que encara hi ha catalans que en dubten. Com és que encara CiU no veu que l’única solució passa per aconseguir un estat dins de la Unió Europea? A què esperem?