“It’s funny. All you have to do is say something nobody understands and they’ll do practically anything you want them to.”
J.D. Salinger, The Catcher in the Rye.
Emocionat per la darrera imatge que ens han ofert els mitjans catalans, amb l’habitual entusiasme i solemnitat provinciana, de l’inútil autonòmic president dels catalans Puigdemont donant solemnement la mà al vigilant del gueto espanyol a Catalunya, Enric Millo, el paràsit botifler amb corbata que en un país normal no passaria amb sort de vigilant nocturn d’un pàrquing, però que aquí ha pogut prosperar gràcies al vist-i-plau dels catalans a la vulgar situació colonial que pateixen però que tanmateix alimenten gustosament gràcies a la mera perpetuació eterna de la queixa i la superioritat moral. En fi. Talment el reflex idiota del poble català, els seus mitjans donen importància i caràcter solemne a les trobades amb importància zero entre dos xixarel·los de la mateixa escala de veïns, per dir-ho així. Aquesta és la seva idea màxima del poder.
Encara no m‘havia recuperat de l’emoció, que en vaig rebre una altra que gairebé m‘envia a l’altre barri. Va ser en llegir la magnífica declaració del tal president Puigdemont als mitjans: “La relació amb Espanya ha de ser bilateral perquè els catalans ens l’hem guanyada”, va dir. Contundent, l’home. Convincent. Llàstima que no em quedés clar a qui s’adreçava Puigdemont en reclamar bilateralitat. Als catalans? A l’Estat espanyol? És l’ambigüitat calculada catalana, no només Convergent, del tu ja m’entens, aquell tu ja m’entens que no entén ningú perquè d’això es tracta, de fer veure que ens entenem tots perquè si entenguéssim alguna cosa la concreció obligaria els catalans a actuar en conseqüència. En fi. La bilateralitat “ens l’hem guanyada”. L’univers, i més concretament el món regit pels homes, es mou pel principi de la raó i la justícia, doncs. Que bonic. Em fa feliç. Mira, tinc un veí, una bellíssima persona amb la mala sort de patir un càncer galopant, però estic tranquil gràcies a la filosofia del gran Puigdemont. Ara mateix me’n vaig corrents a dir-li al veí que deixi la medicació i estigui tranquil, que no es morirà perquè no s’ho mereix, perquè amb la seva bondat s’ha guanyat continuar vivint. En fi, per llogar-hi cadires. Però aquí la qüestió no és la imbecil·litat que ha deixat anar el tal Puigdemont, sinó el fet que l’ha deixada anar perquè sap que el poble que la sentirà se l’empassarà no només amb tota naturalitat sinó amb cofoisme, com així ha estat. No he sentit protestar ningú, cap mena d’autocrítica. I resulta que és aquest poble, no un altre, el qui diu voler la independència. Home, d’imbècils independents n’hi ha uns quants, però dubto que siguin imbècils pel que fa a la seva pròpia independència. Amb això no s’hi juga. Per això la tenen, la independència, perquè per aconseguir-la no cal pensar gaire, només utilitzar l’instint i actuar en mínima conseqüència. En canvi per dir que vols la independència i després no aconseguir-la t’has de treballar molt a fons la teva imbecil·litat. Fins i tot un gat quan té calor es posa instintivament a l’ombra. Els catalans no. Els catalans s’exposen al sol eternament i sense crema. Es cremen la pell, i com a solució s’exclamen que el sol és molt agressiu i dolentot. Tot plegat és el que demostren els catalans, entre altres coses elaborant i empassant-se frases com aquesta del tal president Puigdemont.
Si entrem encara més en el que ens vol dir la frase puigdemontiana de la bilateralitat, aleshores sentim diarrea intel·lectual, amb efectes col·laterals que generen l’altra mena de diarrea, fisiològica. La bilateralitat que exigeix als espanyols el gosset petaner Puigdemont, de ser veritat suposaria que ja som un estat, de manera que aleshores ja no caldria negociar res d’igual a igual amb Espanya per aconseguir eliminar justament la situació de desigualtat existent al present, és a dir la d’un Estat espanyol d’una banda i una mera Comunidad Autónoma de l’altra. La contradicció de l’exigència de bilateralitat amb Espanya exigida, com es veu, és un atemptat a la lògica, un insult a la intel·ligència, i justament per això és rebuda pels catalans com un gest verbal d’afirmació i dignitat nacional.
Penós.
Continuo, al mateix fil: la mera exigència de tracte de bilateralitat amb Espanya suposa d’una banda l’obvietat del reconeixement de la inexistència present d’aquesta igualtat, i de l’altra el sotmetiment de la part subordinada, la catalana, a la part que ostenta realment el poder, l‘espanyola, en tant que pretendre negociar sobre la teva pròpia llibertat amb una altra part suposa stricto sensu reconèixer que no et trobes en situació d’igualtat, és a dir, de la bilateralitat de què tan imbècilment parla Puigdemont adreçant-se a un poble imbècil. Per tant, corregeixo: Puigdemont reclama sàviament la bilateralitat amb el tracte a Espanya. Aquí, el món funciona al revés.
I l’última. L’última emoció és probablement la més espectacular de totes perquè implica a les clares el projecte independentista que tenen els partits catalans, els partits que els catalans no paren d’insistir a votar perquè suposadament els duguin a la independència. Ara mateix, llegeixo que Junts pel Sí i la CUP parlen d’aplicar una llei aliena a l’espanyola per fer… un referèndum. És a dir, la pretesa desobediència no la faran per aconseguir directament la independència, no fos cas que s’aconseguís la independència, sinó que la teòrica transgressió que plantegen ha de servir per fer un referèndum sobre la independència. Ja dic jo que als catalans no només els agrada que els espanyols els trenquin la cara, perquè si només fos això no tindria cap gràcia. No. Per als catalans, la gràcia que els trenquin la cara consisteix a què els la trenquin… per res, gratuïtament, sense obtenir res més a canvi que no sigui la cara trencada.
En fi, que res, me’n vaig a la nova tasca de vins del costat de casa, que hi ha un noi que diu que és independentista, però curiosament cada cop que em veu entrar m’ofereix un Ribera del Duero o un Rioja, i quan l’engego a prendre pel cul em diu que no sigui racista, i això malgrat que li he recomanat un munt de cops que vagi al Duero o a la Rioja o a qualsevol lloc normal del món on hi hagi bon vi, i allà demani un vi català, i, quan se li’n fotin a la cara, els digui també racistes. Però mira, ves per on, tanmateix m’agrada anar a la tasca d’aquest simpàtic catalanet. És bo no perdre mai de vista el pols exacte del país. Val a dir, però, que mentre li vaig prenent el pols no perdo el temps i em vaig fotent un Terra Alta o el que calgui i, a mesura que vaig mamant, al país cada cop li vaig perdent més i més el pols, fins que al final li perdo tant el pols que ni jo mateix no sé on tinc el meu pols, i vés a saber si aleshores el simpàtic catalanet no m’encoloma un Rioja a la copa, i jo contentet, sense ni adonar-me’n.
