Diari de precampanya (XXI): Mas a Europa

La precampanya acaba aquesta nit per donar pas als 15 dies d’esprint final, frenètics per alguns, repetitius per d’altres desencisats amb la política (o els polítics). Ahir, mentre veia el Barça caure a Celtic Park (2-1) encisat per la melodia del You’ll never walk alone (un gran detall de l’amfitrió posar la bandera catalana al costat de l’espanyola, per rebre els de Tito), encara sentia per les taules del bar on estava veus amb aquell mantra del “no sé a qui votar”. La precampanya acaba per CiU amb un acte d’alta volada a Brussel·les, on el president Artur Mas va anar a fer proselitisme nacionalista al fòrum Friends of Europe pronunciant la conferència Destinació Europa: el futur de Catalunya a la Unió Europea davant més de 200 persones. Encara que els partits de l’oposició (PSC i ICV-EUiA per l’esquerra, el PP per la dreta) han criticat fervorosament aquest viatge i la brunete mediàtica (El Mundo i l’ABC, principalment) l’ha qualificat de fiasco, qualsevol europeista convençut sap que el futur de Catalunya depèn més del què es decideixi a Brussel·les o Estrasburg que del què passi a molts altres llocs.
 
Mas sap on hi ha els lobbys. El president sap on es prenen la majoria de decisions que, tot i que moltes vegades no en som conscients, determinen el nostre dia a dia. Europa és a tot arreu, amagada, però hi és! Ni Mas farà pujar la prima de risc fent declaracions a la capital europea, ni s’hauria d’haver entrevistat amb Merkel per acabar amb les retallades –això encara és competència de Madrid, per desgràcia– i no crec pas que la cancellera estigui gaire receptiva amb la perspectiva electoral  que té a sobre a la seva Alemanya. El projecte d’una Catalunya Estat s’ha d’explicar a Europa, en anglès i en francès, perquè és evident que inicialment hi haurà molts mandataris comunitaris que tiraran cosses, que faran declaracions en funció de com bufi el vent –sinó, vegeu com Almunia i Reding naveguen entre dues aigües– per no ser malvistos pels socis més reticents. I, sobretot, perquè saben que una Espanya sense Catalunya seria més insostenible del què és ara, i això no agrada als mercats ni als grans mitjans europeus que controlen l’agenda política, llegeix el Financial Times.
 
El valor de la conferència de Mas a Brussel·les s’ha de veure en l’auditori que va tenir. No fan falta els grans líders polítics perquè l’auditori sigui valuós, potser val més parlar davant de gairebé 200 persones de les quals la majoria són periodistes que, a favor o en contra, parlaran del cas català als seus respectius mitjans. Mas, a Brussel·les, constata que el moment polític que viu el país està a l’agenda europea, i és important per a molts mitjans. Fins a la Diada, l’independentisme català havia estat de poca volada (més intern que no global), però la feina de l’ANC primer i ara la que porten a terme tots aquells qui fan proselitisme pels fòrums de debats europeus estan contribuint a situar Catalunya en el tauler d’escacs de la geopolítica internacional.
 
Anar a Brussel·les a renyar Angela Merkel hagués tingut tant poc ressò com ho està tenint el debat social en aquesta campanya per unes eleccions plebiscitàries. Potser erròniament, no ho descarto. Però, com podria dir el mateix president Jordi Pujol: a Brussel·les, això no toca. Brussel·les volia saber què vol dir això que Catalunya ha de tenir tenir estructures d’estat (i Mas va donar satisfacció a les seves expectatives). Fins i tot, va deixar-se anar i abans de confirmar la victòria el 25N ja feia previsions de si podria acabar la legislatura que començarem (o haurà de tornar a plantar-se com aquest cop). Un titular per tensar la corda, per fer pujar una mica el suflé en aquest inici de campanya electoral. Però, Europa no podrà jugar històricament a la puta i la Ramoneta. Segur que no.