Diari de precampanya (XX): la nova esquerra?

Catalunya viu un procés d’emancipació nacional i, paral·lelament, hi ha qui vol fer servir el moment per reformar el projecte de l’esquerra catalana aprofitant les fractures del projecte socialista, el seguidisme que ERC ha tingut (últimament) del missatge convergent i la deriva utòpica dels ecologistes. La CUP, només faltaria, va per lliure. Líders històrics de l’esquerra catalana ho deixen clar en un acte conjunt al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC), vestit de gala per escoltar Ernest Maragall (ex PSC), l’ex líder d’Esquerra Josep Lluís Carod-Rovira i l’eurodiputat verd Raül Romeva. Tres trajectòries polítiques d’alta volada, però que fins ara recorrien camins diferents, es troben per reflexionar sobre l’esquerra i el país presidits per Josep Ramoneda.
 
Un dels mals de l’esquerra ha estat, històricament, la seva dispersió. A Catalunya, i sobretot als veïns del Nord, a França, que prou anys han fet penitència abans de tornar a l’Elisi. I, una vegada a la presidència de la República, prou feina que tenen per complir amb el seu programa electoral. De fet, al Principat, amb el debat nacional sobre la taula les polítiques social han quedat en un segon pla en aquesta precampanya (caldrà veure què passa a partir de dijous), endutes per una espiral del silencia que ha creat la necessitat d’embolicar-se constantment amb la bandera, sigui estelada o rojigualda, per legitimar el discurs dels partits. La imatge i el lema de Campanya de CiU “La voluntat d’un poble” –inspirat en l’Onze de Setembre i el mar de senyeres que hi havia a Barcelona– és la constatació de quin ha de ser, pel partit de govern, el cleavage dominant (per no dir únic) aquests propers 15 dies. En relació a aquesta imatge, valgui la pena dir que representa perfectament el sentiment de molts catalans que, després de la Diada i la mà dura posterior de Mas amb Madrid, han vist en l’actual president el líder que ha d’encaminar Catalunya cap a l’Estat propi. Justifica el motiu pel qual les enquestes li donen gairebé majoria absoluta.
 
L’esquerra queda en un segon pla. I, certs votants han vist que el discurs es pot desdibuixar si no s’aprofundeix en la conjunció entre el progressisme i el creixent sentiment independentista. En més d’una conversa de bar ja he sentit allò de “sóc d’esquerres però no sé qui votar; uns massa poc d’esquerres (ERC) i els altres massa poc independentistes (PSC o ICV-EUiA)”. La voluntat de deixar de banda les sigles i aprofundir en projectes compartits –com han defensat Carod, Romeva i Maragall– es pot llegir, entre línies, com un crit d’alerta pels actuals partits progressistes –hi ha més idees, al marge dels actuals aparells (Marta Rovira i Joan Herrera eren a l’auditori del CPC)– i una autocrítica a l’anterior gestió del tripartit i el Govern d’Entesa on moltes vegades la coherència institucional es va sacrificar en pro del benefici partidista. Per tant, els qui parlen de “retrobament de l’esquerra catalana” o de “vocació de govern” ho fan coneixedors dels desastres que han comportant certs experiments passats i sabedors que qualsevol dispersió del vot, en un futur, vol dir més aire per les forces de centre-dreta (generalment, més cohesionades).
 
Una esquerra desdibuixada també contribueix a què les fissures del projecte d’Artur Mas no siguin tant visibles. Poc efecte tindran en els resultats d’aquest 25 de novembre les sortides de to de Duran i Lleida. “No veig una Catalunya sense Espanya”, va dir a ABC Punto Radio. La va dir prou grossa, coneixedor del context en què es juguen aquestes eleccions, perquè la presidenta del PPC Alicia Sánchez-Camacho gairebé li ofertes el carnet blau en la presentació del seu lema de campanya: “Catalunya sí, Espanya també”. A casa dels d’Unió, quina falta fa sentir de tant en tant l’alcalde de Vic, Josep M. Vila d’Abadal, que tenca la línia del discurs oficial d’UDC i, avui, seria l’aliat més clar de la causa convergent. Però, desgraciadament, alçar la veu al gran i perpetu líder democratacristià es paga car.