Diari de precampanya (XVII): la família irreal

A dia d’avui, Vic és coneguda per les estelades de la plaça Major i les contradiccions internes de la seva societat, que permet expressions de plenitud independentista –com la gran bandera de la plaça organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC)– i a la vegada deixa viure a fenòmens com Plataforma per Catalunya (PxC), el partit xenòfob de Josep Anglada les enquestes de la qual li donen uns 60.000 vots i alguna possibilitat d’entrar al nou Parlament. Un entorn ideal perquè Dagoll Dagom i Minoria Absoluta presentessin en públic, aquest diumenge, la premier de La família IRreal, una paròdia a l’estil del satíric Polònia de la deriva apocalíptica que viu la família dels Borbons a l’estat espanyol: cas Urdangarin, caceres d’elefants, ambicions dels consorts i molt més, amb l’objectiu de ridiculitzar un dels emblemes del model d’estat-nació, ja endegat per l’arribada de Felip V l’any 1701.
 
El cert és que en precampanya tot té una doble lectura, fins i tot la cultura. I, no cal ser gaire llest per veure que una producció d’aquest tipus no hagués tingut un ambient més idoni per triomfar que un moment de rauxa política com aquest, quan l’agenda mediàtica està dominada per les barbaritats i amenaces que arriben des de Madrid –l’última, la unitat de crisi contra la independència creada per l’executiu espanyol– i quan les contradiccions entre Catalunya i Espanya són més evidents que mai. De fet, l’estrena de l’obra a l’Atlàntida de Vic –el nou temple de la cultura de la capital d’Osona– va coincidir amb el dia que els dos grans partits de l’arc parlamentari català, CiU i el PSC, van destapar les cartes sobre els seus programes electorals i van plantejar els seus camins –diferents– cap al dret a decidir: els primers, incloent la consulta en la pròxima legislatura “amb la legalitat que s’esdevingui i amb tota la legitimitat democràtica”, va esbossar Artur Mas; els segons, parlant de reforma constitucional, constituint-se com una tercera via entre centristes i independentistes i, sobretot, usant l’argument antiretallada per atraure el votant d’esquerres més combatiu.
 
Parlar dels desastres de la monarquia ja fa temps que ha deixat de ser un problema. I, tothom té clar, que una futura Catalunya independent –tant si arriba tirant pel dret, com si sona la flauta i Madrid deixa celebrar un referèndum (improbable)– ha de ser una república. La monarquia representa, sobretot després de la deslegitimació que ha quedat sotmesa en els últims temps, la caspa d’una societat involucionista on Catalunya mai s’hi ha d’emmirallar si vol ser un estat modern dins d’Europa. El Juancar campechano ha deixat de ser un referent de l’Espanya democràtica per convertir-se amb un actor d’un establishment que avui es demostra inútil. Després del famós “por qué no te callas!” a Hugo Chávez, el pobre Borbó ha anat de decepció en decepció. El dia següent que Toni Albà i companyia entronitzaven la decadència monàrquica a l’Atlàntida, El País publicava un nou capítol del cas Nóos –que imputa a Iñaki Urdangarin, gendre del Rei, per malversació, frau i falsedat documental– en què el jutge criticava la opacitat d’alguns contractes d’esdeveniments esportius que havia fet l’Administració Pública amb l’Instituto Nóos.
 
En un altre moment, una obra com La família IRreal hauria estat vetada des de la mateixa Catalunya retrògrada; avui no és possible. Però, segur que a Madrid encara trobaria moltes reticències de tots aquells qui, també, s’apunten al carro del centralisme desmesurat i parlen d’espanyolitzar els catalans. D’aquells que ja no parlen català ni a la intimitat o socialistes rocosos –com l’exministre José Bono o el secretari general Alfredo Pérez Rubalcaba– que s’afanyen a deslegitimar el discurs que fa el carrer Nicaragua per no quedar malament amb l’Espanya més conservadora. Fins i tot aquí, en l’àmbit cultural, l’encaix entre Catalunya i Espanya és difícil. N’estic convençut que, si enlloc de la família reial Minoria Absoluta hagués decidit portar a escena una paròdia dels nostres polítics, aquesta també hagués fet forat entre els espectadors. I, fins i tot, algun d’ells s’hi hagués deixat caure ara que venen les eleccions. Ara que s’hi val tot per recaptar l’últim vot indecís.