Diari de precampanya (XVI): internacionalitzar el conflicte

“Se m’ha dit que no s’havia d’internacionalitzar el conflicte”, reconeixia l’eurodiputada Maria Badia (PSC) després de presentar, el passat dimecres 24 d’octubre, la seva renúncia com a secretaria general de l’eurogrup socialista al Parlament Europeu. I és que Badia, igualment com d’altres eurodiputats catalans (el convergent Ramon Tremosa i l’ecosocialista Raül Romeva), van firmar una carta dirigida a la comissària de Justícia i vicepresidenta de la Comissió Europea, Vivane Reding, demanant-li que fes una crida a renunciar a l’ús de la força per solucionar un conflicte dins de la UE, el català. La UE acabava de guanyar el Premi Nobel de la Pau 2012. A Badia no li agrada que la tatxin d’obiolista quan la relacionen amb el sector més sobiranista del PSC –“anti-dependentista”, que en diria el mateix Raimon–, però és evident que la seva feina com a eurodiputada catalana li obligava a intentar posar fre a l’espiral de violència dialèctica que a Madrid, Brussel·les o Estrasburg, havien començat alguns dirigents del Partit Popular, sobretot, l’espanyolista Alejo Vidal-Quadras i les seves ganes d’enviar la Guardia Civil a restablir l’ordre constitucional a l’Espanya assimilada.
 
La dependència dels dirigents del carrer Nicaragua dels que manen al carrer Ferraz ha estat posada novament de manifest. Falta que el gran líder Alfredo Pérez Rubalcaba surti dient que, de ben segur, l’eurodiputada “havia comès un error” en firmar la missiva, que Pere Navarro es desentengui de la diputada i doni per finalitzada la seva tasca a la direcció del grup parlamentari europeu, que presideix l’exministre López Aguilar. No hi ha més cec que qui no hi vol veure, i és que la internacionalització del problema de l’encaix Catalunya-Espanya (si no n’hi volen dir conflicte) és real i evident. De fet, la mostra que Espanya està en el punt de mira de la comunitat internacional la va col·locar a totes les portades el president Barack Obama, que en el show de Jay Leno de la NBC va posar l’estat espanyol com l’exemple de la manca de reacció europea enfront la crisi econòmica que vivim. No només el president nord-americà mira la península amb preocupació, sinó que a Estocolm una diputada dels Verds va forçar al ministre d’Afers Exteriors suec a pronunciar-se sobre el referèndum català. “Emprendreu cap iniciativa per a reconèixer Catalunya com a nou estat? Facilitareu la incorporació de Catalunya a la Unió Europea? Adoptareu cap mesura per a fer costat a Catalunya en cas que Espanya no deixi fer un referèndum els catalans?”, aquestes van ser les tres qüestions que Bodil Ceballos va adreçar a Carl Bildt.
 
La internacionalització de la causa independentista ha comptat amb uns aliats de luxe, com són els corresponsals estrangers a Barcelona i a Madrid. No sabem si, subtilment, amb la voluntat de demanar urgentment el rescat per Espanya i fer un favor a les agències de qualificació –l’Estat, sense Catalunya, seria realment inviable econòmicament–, però les editorials i comentaris al Financial Times i les cròniques al The Times o a la BBC han estat uns aliats de luxe pels moviments independentistes. El candidat de SI, Alfons López Tena, ho resumia així: “Els mitjans internacionals, davant la voluntat d’eclipsar l’èxit de la manifestació de l’11S per part d’Espanya i la casta barcelonina –la ‘societat de la croqueta’, que en diu ell– van posar de manifest el clam popular per la independència després de la Diada”.
 
De fet, el diputat solidari va explicar, en un acte a Vic –on, per cert, va defensar la tasca de l’alcalde Vila d’Abadal (CiU) al Parlament i al capdavant de l’AMI–, que “a Europa no es veia des de feia anys una manifestació on hi havia gent rient i en família”. Això és el què sobta a la premsa internacional, que està cansada de veure que les manifestacions “a Grècia o a Londres acaben amb la gent saquejant les botigues per robar menjar”. “Si no ens independitzem, potser anem cap aquí”, va pontificar. Defensor de “l’independentisme exprés”, va demanar aprofitar “la il·lusió i l’esperança” per portar a bon port el camí que Artur Mas va iniciar al Parlament català. La campanya, realment ha començat.