Cada vegada que Madrid es troba en un atzucac (o havent de negociar amb la perifèria) surten alguns apòstols de la recentralització que donen oxigen a l’Executiu. Esperanza Aguirre, la ex lideresa de la Comunitat de Madrid, s’ha erigit més d’una vegada en aquesta figura i, ara que la tenim retirada i només piulant a les xarxes socials, primer el ministre Wert i després l’expresident Aznar agafen el relleu d’un dels falcons més emblemàtics del Partit Popular. De fet, aquest últim ha sortit a la palestra profetitzant el trencament social de Catalunya si aquesta arribés a la independència. “Qui es pensi que està en joc la unitat d’Espanya s’equivoca, primer està en joc la integritat de Catalunya”, va pontificar en l’entrega del premi FAES de la Llibertat 2012 al Nobel de literatura Mario Vargas Llosa, qui tampoc és precisament un amic fidel de la causa catalana.
El problema d’Aznar és que fa molts anys que ja no parla català en la intimitat; i, es clar, se li escapen moltes coses. Segurament (i ja li agradaria), José María es pensa que la tensió que en aquests moments viu el Principat –que, per ell, no deixa de ser part de la “España incorporada o asimilada” que dibuixen els mapes peninsulars del segle XIX– es talla amb un ganivet. Hay ruido de sables, com dirien amb la llengua de l’imperi. Bàsicament, que els carrers d’alguns pobles o ciutats de Catalunya viuen ambients pre-guerracivilistes –sort que no s’ha passejat per la plaça Major de Vic, que llueix estelades per tot arreu– i que els grups de radicals independentistes fan la vida impossible al pobre espanyol que vol viure en tranquil·litat la seva doble condició de català i espanyol.
Caricatura d’una societat ideal per a la dreta recalcitrant espanyola –la que voldria enviar els tancs o fa volar els F18 pel Berguedà, Ripollès o Segrià–, però que s’allunya molt de la realitat que viu Catalunya en aquesta precampanya electoral. De fet, els dos principals partits sobiranistes (CiU i ERC) no han plantejat el relat monolingüe com a eix central de la precampanya –fins i tot, el mateix Oriol Junqueras va defensar l’oficialitat del castellà en la futura Catalunya independent– i, en el camp econòmic, el discurs està forjat més sobre les bones relacions de veïnatge que no pas en la voluntat de prescindir del mercat espanyol. Per les empreses catalanes (siguin també espanyoles o no en el futur), el mercat espanyol continua sent important, com també ho és l’europeu i l’internacional. Evidentment, ni m’esforçaria a explicar-li l’exitosa política d’immersió lingüística que fa temps que porta a terme la Generalitat (sigui convergent o tripartita), després que el ministre Wert demanés “l’espanyolització” dels catalans urbi et orbi.
No hi ha voluntat d’entendre la realitat catalana en de la seva complexitat, sinó que la radiografia que es fa de Madrid sobre la península des de fa molts anys és uniforme i, qualsevol alteració, es veu com anomalia d’un sistema que ha de continuar assimilat a “la Espanya puramente constitucional”, que dibuixa el mateix mapa citat anteriorment, en dues edicions de 1852 i 1857. Per això, els aires recentralitzadors, la voluntat de replegar veles abans que el temporal sobiranista xafi el vaixell constitucional. El problema és que el vaixell ja fa temps que fa aigües, però alguns encara s’entesten a mantenir-lo flotant per molt que les esquerdes siguin molt grosses.
