Diari de precampanya (XIX): Montilla, Rússia i un espot

Montilla juga a fer de senador de l’Espanya assimilada. El seu pes com a expresident de la Generalitat de Catalunya queda desdibuixat quan aterra a la cambra alta i flac favor fa al seu partit parlant de referèndums franquistes i antidemocràtics quan se l’interpel·la pel dret a decidir. És una de les cares de la dualitat d’un polític (exministre i expresident) que tant aviat s’alia amb les tesis més unionistes com, després, intenta raspallar l’esquena dels dirigents del carrer Nicaragua assegurant que “Espanya no ens roba, però si que ens tracta injustament”. Un pont cap a la centralitat, allà on els grans partits tenen la massa d’indecisos a convèncer.
 
Com apuntava el col·lega Saül Gordillo en una tertúlia a Canal Català TV, “Espanya potser no ens roba, però ens furta”. Sí, sense violència –prou que la van exercir durant anys– però carregant a Catalunya una gran part del cost de la supervivència econòmica d’Espanya, incomplint sistemàticament allò que diu l’Estatut. I, com que Catalunya hi té més a perdre que a guanyar exercint de Super Glue per la trencadissa econòmica d’Espanya, el president Mas decideix traslladar la precampanya del 25N cap a Rússia on hi ha més d’un empresari que l’espera amb els braços oberts; fins i tot, el ministeri de cultura rus que veu amb bons ulls la proposta de portar una subseu de l’Hermitage de Sant Petersburg a Barcelona.
 
Artur Mas marca paquet en un país que ha portat gran part d’inversions al principat –per exemple, l’aliança entre Lukoil i l’espanyola Meroil que va permetre construir una terminal petrolera al port de Barcelona– i del qual arriben a Catalunya grans fortunes amb ganes de gastar diners cada estiu a la Costa Daurada i la Costa Brava. Missatge subliminal per aquells qui no creuen que una Catalunya independent pot tenir capacitat per sobreviure per si sola: per exemple, les exportacions catalanes a Rússia entre el 2006 i el 2011 van créixer un 66%, fent de Rússia el principal soci econòmic del Principat a tota l’Europa de l’Est. Dard enverinat per socialistes, populars, gent de C’s i d’altres formacions, com UPyD que han tingut problemes fins a última hora per poder-se presentar a tot Catalunya.
 
Llàstima que el president no comptava que, mentre volava a Moscou la Junta Electoral Central obligava a retirar el seu espot institucional perquè no s’ajustava al concepte de campanya informativa. No cal dir que, mirat fredament, l’anunci era més propi de les èpoques en què David Madí es dedicava a fer falsos documentals de propaganda que no de la nova Generalitat convergent. Per molt que no molesti als independentistes, ans al contrari, l’última escena que posava la manifestació de l’última Diada en pla d’igualtat amb d’altres episodis històrics del país (la manifestació del 1977, els Jocs del 1992 o l’entrada a la Comunitat Europea) picava força l’ullet a una determinada intenció de vot. Sense dir-ho clarament, aquella imatge transformava aquestes eleccions en un plebiscit per a l’autodeterminació.
 
No nego que, per mi, ho són. I l’anunci m’ha agradat. Però, en una campanya institucional la Generalitat ha d’intentar jugar un paper el més neutral possible. És el govern de tots, dels qui ens vam manifestar i de la majoria (minoria?) silenciosa que va quedar-se a casa convençuda que la unitat continua sent una bona opció de futur. El problema que rau en tot això és que, desgraciadament, ha estat la Junta Electoral Central la que s’ha pronunciat en contra l’espot emparant-se, bàsicament, en la famosa Loreg (Ley Organica del Régimen Electoral General), ja que Catalunya no disposa d’una llei electoral pròpia que marqui unes regles del joc pel país. És un problema del sistema, d’haver estat uns conformistes durant anys i, quan ha estat hora de posar-se d’acord per plantejar una llei electoral no haver tingut capacitat de diàleg suficient per buscar el millor model per a tots. Problemes del tactisme polític, es clar. I, ves per on, ara en paguem les conseqüències. Deures per fer per la futura Catalunya-estat.