Tornarà a fer de metgessa després d’anys i anys dedicada a la política d’alt standing, a l’alcaldia de Mollet, la Generalitat de Catalunya o la Mesa del Parlament. L’exconsellera d’Interior i Justícia Montserrat Tura ho té clar: no vol abandonar el PSC per emprendre aventures en solitari –com ha fet l’exconseller Ernest Maragall–, però tampoc estarà al costat de la direcció actual fent campanya. “El meu model té diferències prou substancials amb Pere Navarro”, afirma. Ha intentar canviar el partit des de dins dues vegades –a les primàries per l’alcaldia de Barcelona i disputant, dins del Consell Nacional, el cap de llista per Barcelona– i ha perdut. Coratge no n’hi falta. Avui, però, és “una militant de base” –es definia al Per a llogar-hi cadires de Canal Català TV– i no ha acceptat trair els seus ideals socialdemòcrates per assegurar-se l’escó donant suport a una altra formació. “Canviar de partit per mantenir un càrrec públic no és ètic”, resumeix.
De paraula pausada, però sense tremolar-li el pols, ara és una espectadora privilegiada de la realitat, igual com ho són companys de viatge en el vaixell del tripartit com Ernest Maragall o Joaquim Nadal, que tampoc repetiran com a diputats. Al primer, un nou projecte polític l’espera, l’altre la Universitat de Girona li farà un forat i de ben segur que serà un dels nous poders fàctics de la institució. Els Nadal, a Girona i a la seva Universitat, manen molt. Moltíssim. Però, la Montse no es rendeix, de dialèctica esmolada evita entrar en el cos a cos amb l’actual nucli dur del PSC, però tampoc queda curta –quan se la pressiona, periodísticament parlant– a l’hora de deixar anar indirectes ben entenedores pels votants. Les enquestes avisen d’una caiguda d’aproximadament uns 100.000 vots pel seu partit, que es tradueixen amb només 21 diputats a la futura legislatura. “Si el resultat és pitjor que els 28 diputats del 2010 caldrà interpretar que el partit ha perdut aquella funció d’avantguarda que havia tingut fins ara”, reflexiona l’exconsellera. En definitiva, que caldrà fer autocrítica, de la de veritat, i buscar els motius pels quals el projecte socialista no engresca; motius que, alguns, poden ser similars als que han portat a socialistes gallecs i bascos a clavar-se les patacades del 21 d’octubre passat. El socialisme espanyol està faltat d’idees.
A contrarellotge, a la quarta planta del carrer Nicaragua s’ha hagut d’adaptar el discurs federalista que ja el president Maragall va entronitzar fa temps; el mateix que el va portar a proposar una reforma estatutària, que va tenir un final ben galdós. A Tura, però, no l’han de convèncer de les bondats del model maragallià. “Una excessiva solidaritat pot empobrir la capacitat de regenerar-se”, critica en relació a les xifres del dèficit fiscal català. I proposa la seva solució: “No podem modificar el títol 2 de la Constitució en pro de la lliure unió dels pobles i nacions, enlloc de parlar de la indissoluble unitat d’Espanya?” La seva proposa passa per “la defensa del dret a la secessió, que també porta implícit el dret a la unió”. I no renuncia a participar de tantes “mobilitzacions” com faci falta per poder reclamar la millora de la Carta Magna, abans d’aventurar-se a futurs més incerts com és el que, segons ella, pregona el president Artur Mas (CiU). De fet, és una federalista convençuda, perquè “el model pot ser una bona manera d’organitzar un estat”; el problema, però, és que a Espanya “no podem aportar excessius exemples de desenvolupament federal”, es lamenta. Gairebé cap, perquè la construcció de l’estat actual ha estat més articulada en base del model d’estat-nació francès que no pas agafant aquells avantatges del model alemany i proposar-ne, fins i tot, millores. La declaració de l’exconsellera arriba en un moment ideal: avui s’han votat les esmenes als pressupostos de l’estat pel 2013 i el ministre d’Hisenda i Administracions Públiques, Cristóbal Montoro (PP), s’ha vanagloriat per tenir un dèficit acumulat fins a setembre del 3,9% i presentar els pressupostos que “obrin la porta al creixement econòmic”. A costa de carregar el mort a les autonomies, tot és possible (menys sortir de la crisi l’any vinent, o l’altre fins i tot).
