Diari de precampanya (XIII): els parèntesis gallec i basc

Jordi Evole va contraprogramar la nit electoral del 21 d’octubre. Mentre Iñigo Urkullu (PNB) i Alberto Núñez Feijoo (PP) celebraven els seus respectius èxits electorals i el duet Patxi-Pachi s’enfonsava en una nit tràgica pels socialistes, el carismàtic presentador de Salvados donava minuts a un Artur Mas que, de forma desenfadada, aprofitava l’entrevista de personatge passejant per la costa del Maresme (i enregistrada el Dia de la Hispanitat) per explicar el seu ideal de la Catalunya independent; i ho explicava a LaSexta, l’amo de la qual (José M. Lara Bosch) no és precisament un defensor d’aquest projecte. Cada dia que passa, el cos a cos a Mas se li posa millor i, evidentment, és més conscient que té una gran massa del país darrera –molts ciutadans com aquell veí de Vilassar que, en una trobada fortuïta (?) amb el president durant el programa li va dir que “aquest cop, per primera vegada li prestaria el seu vot”. El president Artur Mas té la victòria encarrilada i, segons les enquestes, sap perfectament que si tot va com va tindrà una ERC força predisposada al diàleg i a caminar junts cap a la cerca de les teoritzades “estructures d’estat”. De fet, l’última moció al Parlament, al final del debat de política general, presentada amb ERC per situar el referèndum d’autodeterminació “prioritàriament” durant la pròxima legislatura en pot ser una mostra.
 
Més complicat és l’escenari que el 21 d’octubre deixa a Euskadi, que tot i que el seu Parlament tindrà dos terços de diputats jertzales i abertzales (27 diputats del PNB i 21 d’EH Bildu, de 75 en total), no està gens clar que ambdues formacions teixeixin ponts de diàleg immediats en busca de major quotes de sobirania. De fet, el programa econòmic d’ambdós és força antagònic, i més després que el portaveu abertzale Oskar Matute defensés “l’estat socialista” en una de les primeres compareixences que va fer davant dels mitjans, quan la formació aspirava a 26 diputats segons les israelites.
 
Per primera vegada en la democràcia, Catalunya va per davant d’Euskadi a l’hora de plantejar les seves reivindicacions com a país. I, segurament, seguirà essent així després del 25 de novembre perquè, ara per ara, a Bildu li sortirà més a compte muscular-se fent oposició que no cremar les naus contribuint a la governabilitat d’Euskadi fent coalició estable amb els nacionalistes d’Urkullu. Els reptes pels abertzales són importants, des de la legalització de Sortu fins a buscar maneres per aconseguir l’acostament dels presos en un entorn que ja no hi ha violència. La coalició tot just ha començat a fer camí per les institucions sense l’amenaça d’ETA a l’horitzó –de fet, els abertzales sempre han tingut més èxit electoral en els moments que la banda terrorista havia decretat una treva– i faltarà veure com creix com a organització per saber la capacitat de marcar l’agenda, fermament, d’ara endavant.
 
Amb l’agenda tant estructurada a Catalunya, sembla clar que els resultats a Galícia i a Euskadi no influiran massa a les eleccions catalanes. Al contrari, ha estat la deriva sobiranista de CiU que ha contribuït a gestar el discurs de la por en els anomenats partits constitucionalistes bascos i gallecs. Un discurs que a Euskadi ha fracassat estrepitosament i, segurament, aquesta pot ser una de les lliçons més clares que es poden treure del 21O extrapolable a Catalunya: el PSE s’ha quedat amb 16 diputats i el PP amb 10 (i un per UPyD). L’altre lliçó extrapolable, des del meu punt de vista, és la manca de musculació del discurs socialista. La valoració de la campanya que feien des del carrer Nicaragua era prou entenedora; deia Jaume Collboni: “Els socialistes tenen un problema de mobilització i haurem d’explicar que estem aquí per garantir la cohesió social i nacional”. Ni en l’eix social ni en el nacional (es clar) els socialistes del PSdG i PSE han fet propostes convicents i el duet de Patxis s’ha enfonsat: els gallecs han perdut 7 escons i els bascos 9; càstig al projecte socialista espanyol i el fracàs del model Zapatero que encara cou. La derrota encara és més dolorosa si tenim en compte que els nous moviments nacionalistes-independentistes que han reeixit a totes dues comunitats (EH Bildu i EU-Anova) són, clarament, a l’esquerra de l’eix social. Rubalcaba té un problema. I l’Artur somriu tranquil assegut al sofà de casa seva, a Vilassar.