Diari de precampanya (XII): un animal polític evolutiu

La precampanya catalana avança amb un ritme frenètic. Cap de setmana plujós a Catalunya –pel twitter corren aquells missatges de Protecció Civil alertant que no s’agafi el cotxe si no és estrictament necessari–, potser en senyal de la tempesta que el diumenge es desfermarà al nord d’Espanya segons quins siguin els resultats de les autonòmiques a Galícia i, sobretot, a Euskadi. Avui, dia de reflexió a totes dues comunitats, es commemora un any des que la banda terrorista ETA va anunciar el final de les hostilitats després de la famosa conferència de Pau d’Aiete (i la també vulgaritat amb què els líders populars la van descriure abans i mentre va celebrar-se). 
 
Mentre els resultats a Galicia apunten a la victòria del Partit Popular, Euskadi viurà un dia marcat per l’expectativa dels resultats que la professora Laura Mintegui aconseguirà encapçalant EH Bildu, la força abertzale que sembla que resultarà clau en el nou escenari basc post 21 d’octubre. L’històric dirigent del PNB Iñaki Anasagasti –de qui recomano fermament la lectura del seu llibre Agur Aznar (Temas de Hoy, 2004)–, aquest 11 de setembre ja ho comentava al Parc de la Ciutadella envoltat de diputats catalans: “El PNB guanyarà, però haurà de decidir si pactar amb els socialistes o amb Bildu”. El líder peneubista Iñigo Urkullu haurà de prendre una decisió dolorosa: continuar jugant al mus amb les forces unionistes –contribuir a reforçar la famosa línia Bilbao-Madrid-Sevilla que històricament ha governat Espanya– o emprendre el mateix camí que ha començat el president Artur Mas i tutejar el govern Rajoy fins arribar a un punt de no retorn. En definitiva, veurem si els líders nacionalistes bascos cauen del cavall, o no, com ho han fet els catalans.
 
Urkullu continua posant el discurs de la recuperació econòmica davant de tot l’argumentari. No obstant, a Catalunya ja hi ha qui fa temps que ha abandonat el repte de l’encaix amb Espanya, l’expresident Pujol. L’últim llibre d’aquest, El caminant davant el congost (Proa, 2012), sembla una justificació de l’evolució que ha patit un animal polític de la seva talla, que ha passat de lluitar per una Catalunya líder dins l’Espanya plurinacional i fer parlar José M. Aznar català a la intimitat a veure-ho tot negre i amb perill d’acabar “en un pedregar” –usant una de les expressions que es van pronunciar durant la presentació del llibre a l’Ateneu Barcelonès. Les conferències i textos que recull l’obra ajuden a veure l’evolució de l’home i el polític des dels anys setanta fins ara; del discurs de l’encaix a la renuncia a l’ideal històric del nacionalisme català després d’entendre que no hi pot haver cap diàleg amb qui no vol escoltar. S’ha acabat la voluntat de canviar Espanya, cal caminar sols.
 
Els últims anys de la vida política de Jordi Pujol han estat, politològicament parlant, tant o més interessants que els 23 anys de govern. Veure com qui va entronitzar el “peix al cove” –plasmat a l’hotel Majestic després de les generals del 1996– reconeix l’atzucac en què s’ha acabat trobant la Generalitat, i sentir-lo justificar-se, et fa adonar de la talla de l’estadista i la intel·ligència d’un home que ha sabut adaptar el seu discurs polític, magistralment, a les necessitats del país (i del partit). Al cap i a la fi, la política és també l’art d’adaptar-se a les necessitats del poble –i proposar-hi solucions– per molt que hi ha líders o formacions que s’enroquin amb un ideal impossible de trencar. El mateix Pujol ha fet un punt i a part al pujolisme, un salt endavant per defensar posicions sobiranistes que ja va oficialitzar davant d’un auditori ben heterogeni en la presentació del llibre del diputat de SI Toni Strubell What Catalans Want (Catalonia Press, 2011) a l’Institut d’Estudis Catalans.
 
Fins i tot semblaria estrany, però el president Pujol –retirat de la política, com més d’un cop se li ha sentit dir– representa més que mai la modernitat del nacionalisme català, al marge de les posicions confederals del líder d’Unió, Josep A. Duran i Lleida, històric aliat de la causa pujoliana. Ara mateix, per Artur Mas sortir al costat del seu mentor representa una alenada d’aire fresc a la seva (pre)campanya, ja que no pot fiar-se ni un pèl del discurs del seu company de viatge, entestat a caure bé als seus amics de Madrid. Per sort pels nacionalistes catalans, Pujol marcarà l’agenda, ara i sempre.