Avui la CUP entrega els avals necessaris per poder-se presentar, per primer cop, a unes eleccions al Parlament de Catalunya; avals que per culpa de la manca d’una llei electoral catalana són necessaris després de l’última modificació de la LOREG espanyola. La CUP s’ha fet gran, en definitiva. Sense deixar la política municipal s’embarca en una aventura que els pot portar a ser, en els propers quatre anys, l’advocat del diable de l’establishment independentista que fins ara ha dominat el sistema polític català. Les clivelles nacional i social (la fractura independentista-unionista i la del capital-treball) s’eixamplen amb l’arribada d’aquesta formació política (situada en un dels extrems), que cada dia abandona més l’estructura de moviment social per entrar en un sistema que, ideològicament, vol posar en entredit.
En el procés de recollida dels avals, la CUP ja ha fet una demostració de força important: ben mobilitzats, ateneus, locals i centres cívics han servit perquè la societat avalés l’entrada de la CUP al sistema parlamentari amb un temps rècord. Un èxit de la democràcia davant la teranyina legal de la LOREG. Un sistema d’avals que, malgrat això, ni a Galícia ni a Euskadi s’han aplicat en vistes a les eleccions d’aquest 21 d’octubre. El dia escollit per presentar-los no podia ser millor per una formació que es considera “independentista i socialista”, tot al mateix sac: la perspectiva d’una vaga general el 14 de novembre, ratificada també aquest divendres per UGT i CCOO, posa amb força a l’agenda de precampanya un discurs social que, fins ara, estava força diluït a causa de la rauxa independentista; en definitiva, en els propers dies tornarà a ressonar el discurs contra les retallades (convergents i populars), o això és la voluntat dels convocants i el seus seguidors. En aquesta precampanya, la CUP representarà l’independentisme d’esquerres combatiu –alguns li diran alternatiu– que fa de la independència un mitjà cap a un nou model d’estat més igualitari.
És un partit d’ideals clars i ferms, irrenunciables. Que desperta simpaties o antipaties entre la majoria de votants, sense mitges tintes. Fins i tot, en l’eix social hom podria pensar que ratllen l’antic socialisme utòpic en alguns moments. Però, el cert és que a nivell municipal les seves assemblees locals han treballat propostes de regeneració política i transparència força interessants en vistes de combatre la desafecció política que regna a la societat contemporània. La moció pel dret a l’habitatge i contra els desnonaments aprovada al ple de l’Ajuntament de Vic, així com també la que demana transparència als sous i despeses de representació dels regidors, aquesta rebutjada, en poden ser exemples. També a Reus, el bloc del grup municipal és un exemple de transparència informativa pel que fa al resum de l’activitat política setmanal o les mocions presentades al ple. Propostes que en l’àmbit municipal són assumibles, veurem com poden ser traslladades al Parlament en cas que obtinguin representació.
Al meu entendre, la CUP es veurà obligada a canviar el xip. Més enllà de resistir-s’hi de bon començament, que no en tinc cap dubte, si finalment forma part de la nova cambra catalana a la llarga haurà d’entrar en la negociació de majories si vol prendre part del procés de decision-making i no quedar arraconada a causa del criticat tactisme polític, inherent als partits més aposentats, es vulgui reconèixer o no. Potser, alguns militants ho veuran com una traïció d’ideals, però jugar a primera divisió vol dir treballar sobre la base de la negociació permanent si hom vol influir en aquesta societat. El projecte de la CUP és un projecte social en tota la seva magnitud –com sempre m’ha recordat el músic i amic Cesk Freixes, osonenc d’adopció i company de tertúlies a El 9 TV–, però des del meu punt de vista per aquest motiu és impossible d’assolir-lo a la primera de canvi. La negociació (concessions i renuncies) d’aspectes fins ara tabús o innegociables estarà al dia a dia de la seva futura vida parlamentària, si els electors els hi fan confiança.
