No tinc cap mena de dubte que, en alguns moments de la història d’Espanya, la utopia federal va estar a punt de ser una realitat. El projecte pimargallià de la primera república (1873-1874) segurament va ser el moment més emblemàtic –el que va aproximar més els catalans a poder canviar les estructures del caduc estat decimonònic–. Però, fins i tot després dels respectius fracassos que hi ha hagut des de llavors –i el cafè per a tots ha estat l’últim exemple–, avui en dia bona part del socialisme català es resisteix a abandonar uns ideals que, per molt honestos que siguin, topen diàriament amb una realitat espanyola que vol assimilar-se més al model jacobí francès que al federal d’Alemanya. “Espanya capital París”, que conclou l’economista Germà Bel en un llibre titulat amb aquesta cita.
El PSC es presenta en aquestes eleccions plebiscitàries amb la voluntat de defensar, per enèsima vegada, l’estat federal. Tira a la perfecció del manual d’algun dels seus actuals líders, coneixedors de l’Espanya visigòtica des de les seves entranyes parlamentàries, com el mateix secretari d’organització Daniel Fernández, qui amb Joaquim Coll van publicar el 2010 A favor de España y del catalanismo (Edhasa, 2010). Diuen els seus autors: “Frente al intento de reescribir la historia que pretenden los soberanistas y el inmovilismo regresivo de los neocentralistas, afirmamos que la apuesta coherente del catalanismo es la propuesta por el perfeccionamiento federal del modelo autonómico”.Respectant l’exercici crític que fan historiador i polític per defensar (de forma més o menys acadèmica) la solució federal, no puc deixar de pensar que quan es parla de federalisme automàticament s’està treballant sobre la base d’un suposat pacte entre parts integrants d’una mateixa realitat –sigui espanyola, alemanya o suïssa– per reconèixer-se diferents dins d’un mateix conjunt. De fet, crec que aquí recau l’error de base de la proposta federal del PSC per aquestes eleccions, sobretot perquè mentre al carrer Nicaragua es reclama un pacte o la reforma constitucional, ni el govern de Zapatero primer ni el de Mariano Rajoy avui en dia (socialistes o populars espanyols) han fet passos significatius per apropar-se a l’ideal federal. Des de Catalunya es demanava diàleg, des de Madrid es fan els sords a qualsevol demanda. I sembla que n’hi ha per temps.
En la Catalunya democràtica parlar de federalisme hauria pogut suposar, durant alguns altres períodes, arribar a una gran massa de votants que ja els anava bé una proposta pausada que permetés anar guanyant quotes d’autogovern de mica en mica. Però, la realitat política d’aquests últims temps, sobretot després de la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut –acompanyada d’expressions poc afortunades com la de “passar el ribot”, en boca del socialista Alfonso Guerra–, precipita necessàriament el tempo de l’acció política. Des del Madrid oficial no s’accepta la particularitat catalana, mentre que el particularisme català –entronitzat inicialment per l’obra de Valentí Almirall (1841-1904)– no ha trobat la manera d’encaixar amb el projecte de país que, majoritàriament, s’ha defensat des de la capital. En definitiva, és la història d’un diàleg fracassat, que fins i tot superant una guerra civil, no ha pogut reeixir.
No és d’estranyar, doncs, que el propi socialisme català faci vertaders esforços per mantenir la cohesió del grup, a vegades acompanyat per cops de puny sobre la taula autoritaris que no fan res més que demostrar la debilitat de la proposta (llegeixis canvis al grup parlamentari o recomposició de les llistes amb antics escuders provinents de Madrid). Antoni Castells, ex conseller d’Economia del tripartit, ho ha deixat ben clar: “Entre quedar-se com ara i la independència, votaria sí a la secessió entre Catalunya i Espanya”. Més problemes per a Pere Navarro, després que d’altres històrics també hagin quedat arraconats (o directament foragitats) en la confecció de les llistes –els més destacats Montserrat Tura o Joaquim Nadal– per evitar precisament aquests torpedes durant la (pre)campanya.
