Diari de precampanya (VII): explicar-se a Europa

Vic va iniciar, definitivament, la campanya per les eleccions del 25N el passat dijous al vespre. Com sol passar quan hi ha crida a externalitzar la rauxa independentista, la ciutat es mobilitza, per no dir tota la comarca. “Una estelada gegant de foc” –com en va exclamar el sacrificat alcalde Josep M. Vila d’Abadal, que no anirà a les llistes de CiU– va ocupar tota la plaça Major, esguardada a banda i banda per dues altres (una del PSAN i una d’Estat Català) penjades dels edificis. El cert és que Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, devia fer un dels mítings més multitudinaris després del de la manifestació del 11S, perquè la gentada que es va congregar per secundar la iniciativa de dibuixar amb espelmes una bandera independentista de mides descomunals a la sorra de la plaça va ser tot un èxit: de públic i d’organització, perquè al marge dels parlaments diversos grups musicals van animar la festa fins ben entrada a la nit.
 
Mentre l’ANC ocupava la plaça, dins del Casino, a pocs metres del bullici, l’eurodiputat Raül Romeva (ICV-EUiA) esperonava els seus en vistes d’unes eleccions plebiscitàries, on els ecosocialistes –també inclosos dins el bloc de partits sobiranistes– no evitaran plantar batalla en l’eix social, tant a Convergència com al Partit Popular. De fet, és la seva raó de ser i que Romeva va resumir en tres eixos ideològics: “La justícia social i ambiental, la sobirania nacional i dels mercats i, finalment, el federalisme europeu”. Romeva és un tio que enganxa, d’aquells que es fa escoltar per la convicció amb què parla –l’herència de professor universitari?– i, segurament, perquè més enllà de la utopia que ha envoltat, històricament, algunes propostes verdes toca de peus a terra i és l’exemple de l’europeista convençut, militant. “Molts dels problemes actuals no són culpa d’Europa, sinó de la no Europa; no és possible continuar amb un banc central que no tingui el mandat de crear ocupació, com té la Reserva Federal”, va explicar.
 
L’eurodiputat havia arribat feia poques hores de Brussel·les, on aquell mateix matí havia tingut una reunió per tractar la possible “privatització del servei d’aigües, condició que la troica imposa per qualsevol país que vulgui accedir a les ajudes financeres”. De Brussel·les no només en tornava preocupat per la deriva liberal de la Unió, sinó conscient que la força que fan els eurodiputats dels partits sobiranistes –“en Ramon Tremosa, en Salvador Sedó i jo mateix, que anem molt a la una”– per explicar el contingut de la carpeta catalana als seus companys d’hemicicle no és ni serà suficient davant la maquinària diplomàtica de l’estat espanyol, que ja fa temps que s’ha posat en funcionament al marge de la verborrea que neix a Madrid. “A diferència d’abans, ara ha incrementat la seva activitat”, va resumir. Per desgràcia, va dir, “Europa és una realitat dels estats. No podem pensar que Europa ens acollirà amb els braços oberts perquè es posarà al costat dels estats i nosaltres no tenim aliats”. “No ens hem de plantejar que Europa acompanyi el procés de secessió, n’hi ha prou que validi que hi ha d’haver una consulta diplomàtica”, digué fent una anàlisi pragmàtica del joc d’escacs continental.
 
I, què més poden fer els catalans? A Espanya ja s’ha acabat, però entre els altres socis de la Unió encara falta fer pedagogia. Semblaven haver preparat junts el discurs, perquè tant Romeva com Forcadell –un pocs minuts abans que l’altra– van reclamar fer conèixer als companys de viatge de la UE la transversalitat de l’independentisme català, molt diferent a l’excloent nacionalisme conservador que ha posat en guàrdia els europeistes a la Gran Bretanya tory, a la Polònia dels Kaczynksi o a la Hongria de Viktor Orbán. De fet, la transversalitat del discurs entronca amb el vell ideal pujolià de “català és qui viu i treballa a Catalunya”, que va reproduir gairebé amb les mateixes paraules la presidenta de la ANC al final del discurs. Ara, la gran pregunta que Romeva va emparaular és: “Davant una hipotètica victòria del sí en un referèndum, la UE quedaria callada? Espanya té l’estatus actual gràcies a comptar amb Catalunya, si la perdés els paràmetres de presència de diputats i vot ponderat al Consell canviarien”. És evident, però, que abans del referèndum “el nou govern català haurà de crear el primer gran cos consultar”, va concloure el polític verd.