I ara ens volen “espanyolitzar” per poder entendre (“ja seria hora!”, segons ells) les virtuts amagades de la mare pàtria. És l’enèsim atac de la dreta més casposa a la identitat nacional catalana, mentre que un tros més enllà escocesos i anglesos s’entenen per poder convocar el referèndum d’autodeterminació en un futur proper. Lliçó de gentilesa anglosaxona i de país democràtic per sobre de tot. A la carrera de San Jerónimo, el ministre Wert vol protagonisme i aquests dies n’està tenint. Per sort, però, més aviat a través de declaracions fetes amb l’estómac, amb poc sentit de la responsabilitat institucional (i la que té com a acadèmic que se li suposa ser, en una altra vida), oblidant que la defensa de la llengua catalana va costar víctimes en el passat (no tant llunyà) i que el model d’immersió lingüística ha estat un èxit pel nostre país. Sinó, que visitin Vic, on el seu model educatiu ha estat estudiat com un dels més exitosos i dels quals la nova presidenta de la JNC, Marta Pascal, els en pot fer una dissertació. Ves a saber si el mateix Wert pilotava un dels dos F18 que van fer maniobres pel Ripollès: suposats pilots novells que poc els devia faltar per imaginar-se en ple Vietnam a punt de tirotejar alguna partida de rebels (catalans, es clar).
Mentre els partits unionistes juguin a la contra, llançant exabruptes cada vegada que volen usar el discurs de la por per amenaçar els catalans, la causa independentista no se’n ressentirà. Ans al contrari, aquesta política casposa ajuda a fer nous militants cada dia desencantats d’uns polítics que des de les Espanyes pensen molt poc amb el Principat. La famosa “desafecció” montillesca. Però, més que preocupar-me què es diu a la capital, els aires que bufen des de Brussel·les no son massa bons. I, això, em fa més por. Per molt que els poders europeus no s’han pronunciat oficialment a favor de la unitat, com demana el govern central, hi ha mala maror pels passadissos d’Estrasburg i de les institucions de la capital belga: una Espanya sense Catalunya seria més petita, però caríssima de rescatar. I els alemanys estan cansats de ser cornuts i pagar el beure, més o menys com els catalans però a escala europea. Sembla que a Europa li surt més a compte una Catalunya dins d’Espanya –i rescatada aviat, no fos cas que les coses es compliquin–, perquè com va dir Gallardón el país no podria sobreviure sense l’oxigen català. La maquinaria diplomàtica i el lobbisme espanyol ja fa dies que funcionen (i ho faran a tots nivells); i de moment els líders independentistes sembla que resten més pendents de la verborrea de ministres i expresidents amb ganes de protagonisme que no de fer lobby a les institucions comunitàries.
S’ha de deixar dir a aquesta colla de líders empatxats per les eleccions gallegues i basques i centrar el focus d’actuació a Brussel·les: ara és l’hora de la batalla dels lobbys. Ara és un bon moment per articular el relat internacional de la causa catalana –com ja han fet la gent del col·lectiu Emma–, i més després de l’exitós pacte entre Edimburg i Londres. A les illes han demostrat que el pacte és possible, encara que parteixen de bases diferents per arribar a un acord. Més que mai, els catalans sobiranistes que treballen esgarriats per Europa, liderats pels seus nostres eurodiputats, s’han de convertir en l’avantguarda del independentisme. La força de xoc, els velites de les legions romanes dels temps de la República, ara que també algun columnista avorrit va a buscar entre els qui van viure en temps de Pons Pilat els assassins del Nazaret. Els nostres catalans a Europa han de teixir la xarxa de contactes perquè el nou Parlament, sorgit del 25N i que sembla que tindrà majoria del sobiranisme, faci el camí cap a la transició nacional amb el vistiplau dels poders fàctics europeus. I, si més no, assegurar que no vulguin posar-hi cullerada en contra nostra.
