L’exiliat Josep Trueta (1897-1977) creia que Catalunya seria independent “el dia que el Camp Nou cridi independència”. Doncs, tampoc anava tant desencaminat quan les eleccions plebiscitàries del 25N són a un cop de roc i la remor de fons que es va viure a l’estadi del FC Barcelona aquest passat cap de setmana en motiu de la visita de l’etern rival, el Real Madrid. Mai com aquest diumenge, les grades del coliseu blaugrana havien projectat a l’equip aquella aureola vazquezmontalbaniana de la representació d’un “exèrcit simbòlic desarmat”. Trueta, el Barça i la conjuntura tenen en comú que han posat Catalunya en el focus mediàtic internacional, talment com ho va fer el judici a Francesc Macià l’any 1926, a causa dels fets de Prats de Molló: el prestigiós The Illustrated London News va dedicar la portada a l’Avi com a personality of the month.
Per molt que la caverna s’entesti a defensar la unitat d’Espanya –per ells, sinònim d’uniformització– a base de missatges amb tics bel·licosos (curiós l’article de El Mundo, que gosa atribuir la mort de Crist a les legions hispàniques, catalanes, que van acompanyar Pons Pilat), el camí cap a l’autodeterminació que els catalans van començar a fer des de la consulta sobiranista d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) sembla imparable si ens atenem al ressò internacional que està generant. Un camí que, com analitzava Antoni Strubell (SI) aquest dilluns entre estudiants Erasmus de la UVic, potser va començar “involuntàriament i gràcies a la magnificació que la premsa espanyola va fer d’aquella consulta no vinculant”. Avui, les rodes de premsa d’Artur Mas queden revestides d’una pàtina presidencial cada vegada que algun corresponsal estranger pren la paraula i, sobretot, The New York Times apunta que és dels pocs líders polítics espanyols que parla fluidament l’anglès. Fins i tot, el londinenc The Times no deixa d’esmerçar recursos per enviar un corresponsal (David Charter) a la plaça Major de Vic, on encara llueix un estol d’estelades a tot el seu volt d’arcades, o el setmanari alemany Die Ziet ratifica les xifres del dèficit fiscal català: 16.000 milions d’euros anuals.
Catalunya pesa en el tauler d’escacs internacional. Potser, com apuntava Strubell, perquè també hi ha qui recorda que mentre Luxemburg és dels territoris més rics d’Europa, el seus veïns del Saarland –que van poder votar els anys 50 per la seva independència, i van rebutjar-la– ara són un dels lands més pobres d’Alemanya, tot i tenir característiques molt similars als luxemburguesos. Potser, perquè els bavaresos estan cansats de pagar un 4% del seu PIB a la solidaritat federal i demanen una rebaixa de fins el 2,5%. Potser, perquè el màxim que Flandes ha pagat a Brussel·les en concepte de solidaritat és del 4,4%. I, els catalans, coneixedors d’aquestes xifres encara hem de pagar més del 8% del nostre PIB, mentre la demagògia fa córrer rius de tinta a l’Espanya visigòtica i alguns polítics, que hauran d’afrontar l’examen de les urnes més aviat que els catalans, presenten el Principat com una regió insolidària.
Res més lluny de la realitat, aquesta realitat que avui en dia ha de parlar anglès (o alemany) per teixir noves aliances, ja que usant la llengua de l’imperi –la pedagogia catalana ha arribat a límits insospitats– ha estat impossible de fer-se comprensible a la resta de territoris peninsulars. La voluntat de buscar un encaix més viable pels catalans dins d’un marc espanyol comú –base del catalanisme polític decimonònic, com bé descriu Norbert Bilbeny– és ja inviable. El nou horitzó és Europa, mirant de tu a tu els luxemburguesos, els suïssos o, fins i tot, els eslovens. La premsa internacional (també la CNN o la BBC World) és conscient de la decadència que viu Espanya; és cronista del camí cap a l’autodeterminació que han començat els catalans. Alea iacta est.
