Diari de precampanya (IX): concrecions convergents?

Arribo a casa i rebo un e-mail d’un amic vinculat a l’ANC amb un “alerta”. El missatge fa referència a l’entrevista d’Artur Mas amb Ariadna Oltra, a Televisió de Catalunya, on el president conclou que “una independència clàssica no ens convé”. Aquest matí, obro el twitter i em trobo una piulada del seu company de viatge, Duran i Lleida (UDC), dient el següent: “Cal cultura política: defensar el dret a l’autodeterminació i la llibertat per a Catalunya no és necessàriament defensar la independència. Sóc confederalista i ho seguiré essent”. Repasso un diari digital i, a Sant Boi de Llobregat, Mas defensava aquest matí “més poder de decisió” per a Catalunya –sense concretar res més– durant la inauguració de les noves instal·lacions de la gran multinacional Scheneider Electric.
 
És un bon moment per anar concretant, president Mas. S’acosta la campanya i aquests dies són frenètics per tots aquells a qui ens agrada la política. Al costat de l’acord entre Londres i Edimburg per celebrar el referèndum per Escòcia –l’elegància britànica sempre és d’admirar, i serà bonic veure la cerimònia per arriar la Union Jack més amunt del mur d’Adrià–, Anvers també ha entronitzat els nacionalistes flamencs de Bart de Wever a les municipals de Bèlgica i, per postres, els Financial Times demana explícitament en un article editorial que Espanya deixi votar els catalans. “Un matrimoni no s’arregla perquè algú declari il·legal el divorci”, escriu Gideon Rachman. La premsa internacional sempre amb tantes ganes de mostrar les debilitats de Mariano Rajoy i forçar-lo a canviar el rumb per demanar un rescat anunciat, entre bambolines, des de fa dies. Ah!, i per si fos poc, relleu a la seva pedrera per posar al davant de les joventuts convergents la vigatana Marta Pascal, que no precisament és confederal seguint la línia d’històrics d’aquesta formació juvenil. En aquest context, fa falta concretar sense por.
 
I fa falta dir les coses clares per no crear decepcions posteriors, ja que hi ha molta gent que el votarà pensant que liderarà la transició nacional cap a una independència real de Catalunya, si prefereix dir-li així enlloc d’usar el terme “clàssica”. El rol que va agafar en liderar el procés des del Parlament, una vegada l’èxit de la manifestació de la Diada Nacional, l’honra abans que res. Però, també seria honest políticament que CiU comencés a deixar clar on es posiciona en l’eix nacional, el que vertaderament marcarà la campanya del 25N. Què s’entén per “estructures d’estat”? Potser, d’un estat confederal?, com segurament el pressiona el seu amic Duran. Pel rumb que ha tingut la seva política declarativa des d’aquell últim debat al Parc de la Ciutadella encara em resisteixo a creure-ho, però cada vegada em serà més difícil si ha de fer tants malabarismes per adaptar el discurs a cadascun dels escenaris on parla. L’equilibri felí és un art en la política, però a vegades també pot crear una teranyina de difícil sortida.
 
Ja entenc que els mercats no volen alteracions, que el grup Planeta no és pas una joguina de l’economia catalana o que l’èxit electoral de CiU –a tocar de la majoria absoluta, segons l’últim sondeig de La Vanguardia– depèn també d’aquells nacionalistes de tota la vida –les famoses tietes del president Pujol– que volen anar a poc a poc. Però, els 1,5 milions de manifestants que van sortir al carrer l’11S li demanaven ruptures, i això no es pot amagar perquè tindrà més d’un d’aquells catalans il·lusionats a cada míting que faci, mirant cada segon de televisió que tingui. Ells van demanar ruptures amb Espanya per poder decidir lliurament el futur d’un país que ha estat massa temps sotmès a l’ofec dels respectius executius espanyols, un país que ja li ha donat prou dades per justificar la seva viabilitat econòmica i prou motius per creure amb el seu futur. Plantar cara als seus eufemismes és un acte d’honestedat amb vostè mateix i els seus electors. Sinó, en cas de la majoria absoluta, haurà fer el posicionament a toro passat, provocant que una part o altre d’aquells qui han confiat en vostè quedi desencisada per un bon temps. Al final, si fos així, a més d’un li sortiria a compte fer com un històric votant de CiU a Vic, que recolzat a la barra i llegint el diari del comte de Godó, em va dir dissabte: “Per arrancar un arbre que trontolla no només fa falta voltar-lo amb un braç, en fan falta dos. Per això, aquest cop votaré a ERC perquè ajudi al president quan li falli la força”.