De moment, ho sembla. La possibilitat que les forces descaradament independentistes concorrin juntes en aquestes properes eleccions s’esfuma després que la cimera d’ahir al Parlament acabés sense acord, sobretot enterbolida per la discussió sobre qui ocuparia cada lloc a la llista conjunta.
L’aspecte polític català, marcat per la intersecció entre l’eix nacional i l’eix social, és tant complex que a priori ja es feia difícil imaginar que es pogués arribar a un acord satisfactori. Entre l’ideal liberal de DCat i els postulats socials d’ERC hi ha una eternitat. Això, i el sempre temut i criticat egocentrisme dels polítics que tampoc dóna gaires esperances als ciutadans de les concessions que es puguin fer, uns als altres, pel bé comú. En tot cas, aquesta última reflexió només es pot entendre des de la voluntat d’especular, sobretot veient que el què transcendeix és que no hi ha acord per quin lloc ocupa cada membre i, per tant, planen les pors a totes les formacions per veure qui quedarà fora del proper Parlament, que en teoria hauria de ser l’últim de la Catalunya autonòmica. Ningú vol quedar fora de la història.
Si bé s’esfuma una llista independentista única, alternativa a la dominant CiU (que té les enquestes molt a favor, tot sigui dit), això no vol dir que encara no es puguin fixar acords de mínims i línies vermelles entre tots aquells qui volen participar (o liderar?) la transició nacional. Queda clar, i amb les primeres enquestes que han transcendit a la mà, que l’independentisme pot ser majoritari a la cambra i això permetrà treure la calculadora i fer de l’aritmètica parlamentària un valor a explotar, sobre la base d’uns objectius comuns i comptant que una majoria sòlida de CiU no relaxés massa els postulats sobiranistes que ha demostrat aquesta formació últimament.
Sense llista única, cada partit podrà jugar clarament les seves cartes i programar la campanya sobre el doble eix citat anteriorment. Aquesta pot ser una avantatge per aquells partits que vinculen l’independència a la construcció d’un model d’estat concret (discurs històric de la CUP o actualment d’ICV-EUiA) i per una CiU que podrà jugar, clarament, el paper d’obrir la casa gran a tothom. Però, també pot fer baixar la moral a tot aquells ciutadans que posen l’autodeterminació per davant de qualsevol altre aspecte (social o econòmic) i, ara, tenien l’esperança de recuperar un únic referent descaradament independentista on dipositar tota la seva confiança. De fet, i mirant cap a Europa, ja s’ha posat de manifest en més d’una ocasió que l’esquerra francesa o italiana ha patit electoralment en el moment que ha dispersat massa el seu vot. Als partits del front independentista han d’enfortir els llaços amb els seus votants i, des d’ara, aprofitar la dispersió per sumar aquells indecisos que busquen quelcom més que la unique selling preposition de la independència en els programes.