Diari de precampanya (II): la vulgaritat

“Cataluña siente a España y a la unidad española, pese a la maldad de algunos y a los errores de muchos”. No són paraules de Mayor Oreja, ni de Vidal-Quadras, ni del ministre Wert ara que es pensa que les escoles de Catalunya són una fàbrica d’independentistes. La cita és extreta de l’hemeroteca de La Vanguardia, edició del 28 de gener de 1939, dos dies després de la caiguda de Barcelona i en motiu del ban que el general de brigada Álvarez Arenas va fer publicar. La publicació del ban portava un breu al costat amb el títol “Los servicios de Educación Nacional, en Barcelona”, descrivint entre d’altres fets “la adhesion al movimiento nacional de catedráticos, profesores, representes de las Escuelas de Ingenieros Arquitectos, y Comercio, y otras”. Ministre, gairebé com ho voldria vostè.
 
Fer memòria va bé per veure que hi ha frases (i voluntats) que no passen de moda, i més ara que s’espera un 12 d’octubre mogut per les manifestacions a favor de la convivència i la unitat d’Espanya. El discurs de la por és l’imperant en la precampanya de les formacions espanyolistes (PP i C’s), que no saben de moment buscar solucions per justificar davant dels votants la necessitat de continuar caminant junts. L’última conferència de presidents autonòmics ja ha demostrat la tibantor existent entre les autonomies (fins i tot les governades pels populars) i l’executiu de Mariano Rajoy. I és que Madrid és molt egocèntric, i en moments de crisi és normal que creï urticària quan tothom mira per la seva butxaca i, aprofitant la conjuntura, puja al carro de l’autonomisme i demanar una mica més. Molts catalans (si més no els que vam sortir l’Onze de setembre) ja vam dir prou.
 
Aquella Diada, al parc de la Ciutadella, recordo la desmarcada que la líder popular catalana, Alícia Sánchez-Camacho, va fer a una pregunta on li qüestionava les actituds desvergonyides que els barons territorials del PP tenien cap a Catalunya. Ara per ara, ella també puja al carro del reduccionisme quan parla d’una Catalunya independent, i la vulgaritat amb què els seus companys de partit es refereixen al debat polític que s’ha obert al Principat diu molt poc dels valors democràtics de certa classe política. El mateix es podria dir pels suposats companys de viatge del PSC a la cambra baixa –prou que avui, la diputada Laia Bonet, s’ha afanyat a dir al programa l’Oracle de Catalunya Ràdio que tant al Senat com al Parlament Europeu els socialistes catalans tenien veu pròpia–. Ni Joaquin Leguina ni Guillermo Fernández Vara són l’exemple de la gentilesa política.
 
Aquestes eleccions del 25N seran plebiscitàries i donaran a conèixer fidelment el suport social a l’independentisme. Aquesta serà la seva grandesa. Però, també seran interessants per veure fins a quin punt la rauxa casposa espanyola pot oblidar en un tres i no res la manera de fer política en una democràcia i tirar del manual d’una, grande y libre per evitar entaular un diàleg serè, pausat i reflexiu sobre el futur del model autonòmic i, fins i tot, el supòsit del futur referèndum d’autodeterminació. Davant d’aquestes actituds, els polítics del front sobiranista no han de caure en la provocació, encara que més d’un s’hi sentiria còmode. Han de demostrar que a Catalunya impera el sentit comú, la voluntat de debatre sobre la base d’arguments sòlids i ben plantejats. Només així s’aconseguirà una victòria moral, abans i tot de fer el recompte de les butlletes. Que hi hagi sort.