Diari de campanya (VIII): populisme de carrer

Els lictors l’esperaven a la porta, corpulents. Caminava entre el públic amb els braços oberts, messiànic, com si l’entronitzessin els llaurés. Els passos, però, no li feien el soroll metàl·lic de les caligae, ni les banderes que l’acompanyaven el seguien al toc de les cornetes. Posada en escena del segle XXI, però amb tocs retros com la mateixa banda sonora del Rocky (1976) com a himne principal de l’acte. Però, se sent líder i l’enlairen com a tal al servei d’una causa més divina que terrenal: la preservació dels valors occidentals.
 
Fa dos anys va estar a punt de portar el seu discurs al Parc de la Ciutadella. Ara, pretén cobrar-se allò que pocs vots li van privar. Què donaria per haver estat aquesta nit al debat a set a la televisió? Les enquestes que s’han fet públiques no l’acompanyen, però el vigatà Josep Anglada, líder de Plataforma per Catalunya (PxC), sap que els indecisos li poden donar una sorpresa positiva el dia 25 de novembre. I ell no vol fallar a la colla de fidels que l’aclamen a cada acte, a Terrassa, a Salt, a Barcelona, al Vendrell o, per acabar, el dia 23 de novembre a Vic. A la capital del Baix Penedès, unes cent persones van omplir el Centre Cívic durant la presentació dels candidats de la circumscripció de Tarragona, que paradoxalment tenen com a cap de llista un calafellenc company d’Anglada a l’Ajuntament de Vic, Juan Carlos Fuentes.
 
Ell domina l’escena, desprèn aires d’ídol mediàtic entre uns i provoca urticària a la majoria de demòcrates. Des de l’extrem oposat, el candidat de la CUP Jordi Martí –un exemple d’aquells “perroflautes”, que els diu–, alertava el dia abans de la deriva que prenia l’Europa del capital amb l’arribada de “grups feixistes”. Però, l’Anglada es troba còmode dins d’una societat que sembla no entendre’l, on només uns quants escollits –per sort– han trobat el camí que els senyala. D’oratòria robòtica, ell se sent triat pels déus: “No ho feu per mi, sinó per les generacions futures. Salvar Catalunya, Espanya, Europa i Occident”. Però, de qui?
 
L’Anglada és un exponent de “l’hipernacionalisme” que tant diagnosticava Marcelino Iglesias (PSOE), però en la direcció equivocada d’on apuntava el senador aragonès. El vigatà ho té clar. “Si entro al Parlament diré: primer els de casa, segon els de casa i tercer, els de casa!”, bramava des del faristol, presidit per una gran bandera catalana i les del seu partit. La resposta de PxC a la crisi actual va directament lligada al control de la immigració. Demana una “repatriació immediata de tots els immigrants aturats de llarga durada i de tots els il·legals”. Clama contra els “empresaris traïdors” que han donat feina a aquests col·lectius. Amb aquestes paraules simplifica el debat sobre l’atur a Catalunya –que només l’entén dins d’Espanya– i l’acompanya de crides profètiques per salvar l’ortodòxia cristiana: “Volem que els espais públics siguin pels nostres nens i gent gran, no pas per construir temples de fanatisme com les mesquites”. Profetitza un “genocidi cultural”.
 
És un polític de carrer. D’aparença extravertida, és un toca-mans en potència –als afins i al qui li reconeix que mai el votarà. I, en part, aquest ha estat l’èxit del seu ascens a Vic: les passejades populistes i les solucions ràpides, a la punta de la llengua, encara que siguin pràcticament impossibles d’assolir. Contraposa la seva figura, populista, a una “casta política de lladres i corruptes”, a uns polítics que donen subvencions a “ONG parasitàries dels seus amics”, el complementava Fuentes.
 
Aires de totalitarisme. Aires de Grècia. La crisi agita les ànimes, anima a les solucions fàcils encara que es plantegin fent demagògia. I, a l’horitzó, les eleccions municipals del 2015 on PxC té la voluntat d’aconseguir l’alcaldia d’alguna gran ciutat, per exemple, el Vendrell. Al Parlament, Anglada seria (serà?) un bufó per molts parlamentaris bregats a la cambra; als Ajuntaments PxC fa por. I, alguns polítics que el tactisme els ha fet construir cordons sanitaris contra natura encara no se n’han adonat.