Diari de campanya (VII): romàntics de la política

“Aquest fulletó que tens a les mans ha costat 0,0636 euros. N’hem enviat un a cada casa i et demanem que el comparteixis amb la resta d’electors que conviuen amb tu. Per minimitzar residus, l’hem enviat sense sobre i conté la papereta de vot. Pots fer servir el sobre de votació de qualsevol altra candidatura i posar-hi a dintre la papereta de la CUP-Alternativa d’Esquerres”. Reprodueixo el requadre, petit, que hi ha dalt d’un dels enviaments de propaganda electoral que ha fet arribar la CUP a cada casa, però que reflexa prou bé l’ideari d’un partit que ha fet el salt al “circ electoral” –com li diuen ells– més enllà del seu treball històric en l’àmbit del municipalisme. Porten la lluita social a l’ADN, el trencament de les estructures convencionals, la reclamació d’una nova manera de fer política des dels moviments de base –Joan Fuster surt a l’escena– i el clam per una major transparència –com mostra l’encapçalament del text, amb el cost del fulletó–.
 
Davant la tempesta, han vist el moment per fer-se grans i marcar paquet. Però, en la disposició escènica i discursiva un acte de la CUP –com el que va omplir el teatre de la Lira del Vendrell, ahir– és capaç de transportar l’oient anys enrere. Citen el Manifest Comunista de Marx, parlen “d’ajornament ideològic” si la independència política no va acompanyada de la social, ataquen la burocratització de les principals centrals sindicals (UGT i CCOO) i es proclamen hereus d’aquella Catalunya decimonònica pionera en la lluita obrera, des de la Setmana Tràgica (1909) a la “Revolució Social del 1936”. “Artur Mas és el continuador de la Lliga Regionalista, fa cent anys que manen!”, pregonava el periodista i escriptor Jordi Martí, cap de llista per Tarragona. Discurs clarament reaccionari –ara que l’esquerra parlamentària n’hi ha més d’un que diu que es desdibuixa– amb tocs de modernitat, com el propi debat ecologista (tancament immediat de centrals nuclears) i el jazz elèctric d’Astrio de remor de fons. L’amic i músic Cesk Freixas –penedesenc d’origen i osonenc d’adopció– reafirmava en un tuit la continuïtat lògica del discurs de l’esquerra alternativa amb el que històricament havia fet el PSUC; (que en Cesk hagi fet el salt a la política em reconforta, encara que discutim assíduament a les tertúlies compartides).
 
L’agreujament de la crisi econòmica dóna volada a solucions radicals com les que planteja la CUP. Utòpiques, potser? Però, les últimes enquestes –publicades a l’equador de la campanya i un dia abans del debat entre caps de llista per Barcelona– ja han demostrat que no es pot oblidar l’eix social –CiU, abanderada del discurs nacional, queda lluny de la majoria absoluta en totes elles (El Periódico, La Vanguardia, El País i El Mundo)– i l’esquerra vol tornar a recuperar el control de l’agenda durant la recta final. A l’extrema esquerra, la CUP crida contra les retallades –“han tancat 42 Centres d’Atenció Primària a la província”, es queixava Martí– i la “violència estructurada” de les “tortugues ninja del Felip Puig”; la política és emoció, la que hi va posar l’ambientòloga Laia Estrada quan va explicar com els antiavalots van colpejar un menor de 13 anys, en Magí, a la manifestació de Tarragona durant la vaga general. “Aquestes són les estructures d’estat que també permeten els desnonaments, la mercantilització de la salut i l’eliminació de les ajudes a la dependència”, afegia.
 
Si bé la desafecció amb la classe política és un dels principals problemes del país –i el partit no deixa de proposar una alternativa de base per augmentar la participació del poble en la governança (s’han d’escoltar)–, l’adrenalina in crescendo que hi ha en un míting de la CUP acaba per fer-los pronosticar l’apocalipsi enlloc de situar la seva oferta programàtica en un terreny més pragmàtic que pogués aglutinar molts més electors. No es pot quedar, únicament, en el romanticisme si pretén construir des del Parlament. No és cert que “la vaga de la Canadenca gairebé no surt als llibres d’història” –com va dir Jordi Martí– i és demagògica una anàlisi que plantegi prescindir del Banc Central Europeu si mai s’arriba a la independència. S’hi haurà de conviure, ja que fora de la Unió Europea (fins i tot, del mercat comú) Catalunya no té futur. I, això no vol dir que no em queixi que falta construir encara l’Europa de les persones. Però, no des de la revolució.
 
Ara bé, si que és cert que el desencís polític (o la desesperació social) serveix per enlairar solucions maximalistes. A l’esquerra o a la dreta, sinó que els hi ho preguntin als polítics de l’establishment grec que en poc temps han conegut Syrisa i Alba Daurada. Amb tot, mentre l’extrema esquerra no es sospitosa d’antidemocràtica –ni aquí, ni a Grècia–, ja fa més por veure les entranyes de qui hi ha al fons a la dreta.