Diari de campanya (VI): A Osona, independència

Va dir-ho premonitòriament el secretari d’organització de CDC, Josep Rull, en un dinar d’empresaris i autònoms a Tona: “Les estructures d’estat, amb terminologia osonenca són la independència”. A la comarca que primer va alçar-se contra Felip V no es pot nedar i guardar la roba. El missatge que volen sentir els osonencs és clar, rotund, com el munt d’estelades que coronen la plaça de Vic: Mas ha de portar el poble a fer una consulta d’autodeterminació i a guanyar-la. Punt i final. Rull era un visionari perquè aquell dia al vespre l’acte central d’Artur Mas al Sucre de Vic –davant de més de mil persones– segurament va ser un dels de més reafirmació nacional del candidat. Era el dia D i la hora H de la campanya.
 
Dos fets van contribuir-hi. Primer, que el president s’havia de defensar de les acusacions que publicava El Mundo en portada i vinculaven la seva família i la de Jordi Pujol amb el cas Palau. Tota una mala jugada del rotatiu madrileny que va intentar boicotejar la campanya donant carnassa als partits unionistes, que ja es van afanyar a demanar explicacions. La segona, que Vic és per tradició una ciutat molt nacionalista (ara independentista) i que el seu alcalde, Josep M. Vila d’Abadal, és el president de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Vila d’Abadal, exclòs de les llistes pels seus compatriotes d’Unió, no té pels a la llengua. Més ara que poques explicacions ha de donar als estrategs de la campanya si estira massa la corda del discurs nacional. En resum, que va ser el primer a parlar, l’amfitrió, i el primer a deixar les coses clares: demana el president un camí cap “a la plena llibertat”, eleva el treball de l’AMI i l’ANC per fer de l’Onze de setembre una marxa independentista multitudinària, recorda que va ser a l’ermita de Sant Sebastià on van firmar l’alçament contra Felip V (1705) i clama, en el moment àlgid de la seva intervenció, el mateix que els seus compatriotes de fa 300 anys, “lliures o morts!”
 
La política no només és pragmatisme, sinó també emoció. Vic va posar de manifest, en tota la seva esplendor, aquella màxima que explica que, en la contemporaneïtat, els mítings ja no serveixen per convèncer, sinó per reforçar el sentiment de pertinença del votant en el partit. Acció executada magistralment, doncs. Adrenalina en estat pur i bona disposició d’un discurs trossejat entre quatre taloners i un cap de cartell: l’alcalde va encendre la metxa, el regidor Josep Rafús va entrar amb el tu a tu del públic –entrevistant tres espectadors que van voler justificar el perquè ara sí, i no en altres eleccions, votarien Mas–, la vigatana i presidenta de la JNC (futura diputada) va entronitzar la històrica relació de Vic amb el nacionalisme –“la ciutat de Balmes, el canonge Collell, Torras i Bages  o Maria A. Anglada”, va definir-la– i el diputat d’Unió Ramon Espadaler va posar-hi el pragmatisme, el cos a cos amb l’oposició (Sánchez-Camacho, García-Margallo, Montilla i Marcelino Iglesias van rebre) i va fer la laudatio al candidat. “El nostre vot porta la divisa de la llibertat del país”, va acabar dient. Artur Mas no podia tenir millor entrada quan el pavelló ja feia estona que cridava independència, malgrat que hi havia moltes més banderes catalanes (i una de Rcat!) que estelades a la grada jove que tenia darrera.
 
I Mas jugava en el camp més agraït per entrar a combatre aquells qui “van en contra d’un president que vol donar la veu al poble”; llegeixis El Mundo. Sense guió, la ciutat i la comarca van escoltar el candidat més agressiu –“com pot ser que partits catalans i patriotes, enlloc de posar-se al costat del president ara ens demanen explicacions?”, va clamar–, però també el més íntim. I va calar de veritat. Sobre el procés d’autodeterminació: “Només em tiraria enrere un problema familiar, perquè d’espòs i pare només n’hi ha un”, va pontificar davant d’Helena Rakosnik, fidel acompanyant i assentada a la primera fila. Davant les “difamacions i calumnies” de la Brunete mediàtica: “No proclamo la meva fe, però la tinc. I no la proclamo perquè sóc president i al país hi ha moltes creences. Però els qui tenim aquesta fe volem pensar que els qui no hi són [en referència al seu pare, ja difunt, però acusat a les informacions del rotatiu] no estan sotmesos als tribunals dels homes, sinó al tribunal de l’amor [de Déu]”. Vic, ciutat dita de monges i capella, la de la Laura a la ciutat dels Sants, no podia trobar un còmplice millor que entronitzés els valors tradicionals i socials de la seva gent. Discurs disposat a la perfecció perquè les tietes convergents marxessin cada vegada més convençudes que el viratge d’Artur Mas cap a l’independentisme –paraula que, fins i tot, se li va escapar en una ocasió– era un camí sense retorn. Els joves i els hereus de la JNC –com la mateixa Marta Pascal o el regidor Josep Rafús– ja fa temps que tenen clar que cal marxar d’Espanya.
 
A la capital d’Osona, Artur Mas va alçar-se com el vertader líder d’una transició nacional, emulant la imatge que potser mostra massa messiànicament el cartell de campanya. Intel·lectualment parlant, va fer un exercici excels de retòrica, representant a la perfecció les cinc fases de la disposició estratègica i canònica del discurs, sortides de l’obra d’Aristòtil i treballades per Quintilià i Ciceró: inventio, dispositio, elocutio, memoria i pronuntiatio. Mas va saber destriar les idees bàsiques, les va organitzar magistralment –amb l’ajuda dels seus taloners–, verbalització contundent, evocació i pronuncia. I la majoria de públic, per no dir tot, emocionat i convençut a casa. Feina feta no té destorb.