Diari de campanya (V): ritmes diferents

Desgraciadament, algunes vegades els grans debats dels caps de llista es converteixen en discursos plens de tòpics que deixen al votant indiferent o encara amb més dubtes de qui votar que abans d’obrir el televisor. Queden anys i reformes a fer a la nostra democràcia fins a aconseguir que, en una campanya electoral, els caps de llista s’enfrontin en tres debats consecutius a l’estil dels nord-americans per deixar clares totes i cadascuna de les propostes. Fair play i grans llegendes del periodisme yankee per crear un espectacle audiovisual i polític de gran magnitud, sigui amb el famós cara a cara o a través de l’àgil town meeting style –amb preguntes del públic.  
 
Escric aquest article després de presenciar un debat de segona categoria, però certament interessant per conèixer els matisos de programa entre representants del conegut bloc nacional (CiU, ERC, ICV-EUiA i SI). El dret a decidir del poble català és el mínim comú denominador entre tots ells, malgrat que uns parlin d’independència i d’altres d’estructures d’estat. Però, sentir parlar els seus representants mostra clarament que el camí que espera els catalans fa pujada. Hi ha moltes diferencies, potser massa i tot. Segurament, tots quatre partits acabarien defensant una opció afirmativa a un suposat referèndum d’autodeterminació; però, tant els ritmes de la transició nacional que plantegen cadascun d’ells com la manera com s’ha d’afrontar la construcció d’aquest nou estat és força diferent.
 
De la independència exprés que defensen els solidaris o la renovada Esquerra –que integra força representants independents de la societat civil a les llistes (l’advocada Gemma Calvet o la periodista Eva Piquer possiblement siguin diputades)– a la temporització sine data de la futura consulta que planteja CiU hi ha un bon tros. De la proposta més arrauxada m’agrada la claredat –Espanya no acceptarà un procés a l’escocesa, de ben segur–, però del missatge convergent em cala la voluntat de consens i creació de majories sòlides que liderin la transició –que tampoc vol dir absolutes. Jordi Turull (CiU) afirmava que després de les eleccions Mas convocarà els partits del bloc nacional per pactar el tempo de l’actuació i la pregunta: el líder vol buscar complicitats des del primer moment, i això és un missatge que reforça el president. Igualment, puc aplaudir la proposta de crear una comissió de seguiment d’experts reconeguts internacionalment que vetllin pel procés. Buscar l’acceptació internacional serà duríssim, més sabent que una Espanya sense Catalunya tardaria poc en enfonsar-se econòmicament. Molt més del què ho està ara.
 
Ritmes diferents, fons diversos. L’herència ideològica de cada formació pesa molt quan és hora de dir quin estat volem. Com serà la Catalunya independent? Reduint el debat a una comparació volgudament simplista, mentre a CiU ja els aniria bé que la principal força econòmica del nou país fos La Caixa –que hauria de donar crèdit a les seves mimades PIME–, ICV-EUiA alça la bandera alternativa i proclama als quatre vents que el poble té “dret a decidir davant d’Espanya i davant dels mercats”; eloqüent final de debat de Dolors Camats, que va quadrar a la perfecció el minut que tenia per demanar el vot amb el seu lema de campanya “i tant si podem!” En el model social, els projectes de CiU i ICV-EUiA no s’assemblen en res. Fins i tot els republicans, que tendeixen a convergir molt aquesta vegada, sembla que comencen a posicionar-se a l’esquerra de l’eix. Gemma Calvet defensava la creació d’un banc públic a la futura Catalunya-Estat, sense comptar, per exemple, que aquesta decisió ja la van prendre els eslovens quan van independitzar-se el 1991 –“per salvar els estalvis dels jubilats”, em comentava una diputada d’aquest país– i quan ha arribat la crisi l’estat ha estat incapaç de sanejar-los. El debat de la privatització dels bancs públics eslovens, n’hi ha tres, és un dels més importants del país balcànic i on els socialistes fins i tot hi han entrat per reformular-ne el model, del públic al privat.
 
Vist el panorama, la meva preocupació és saber si els anomenats partits del bloc nacional sabran deixar de banda les diferències i entrar en un diàleg solidari entre ells després de les eleccions. La consecució d’un horitzó nacional de plenitud requerirà consensos, tant si Artur Mas lidera el procés amb majoria absoluta com no. Per una banda, aquesta “majoria excepcional” que últimament demana el president Mas facilitaria les coses; per l’altra, sense una majoria absoluta però amb un gruix inqüestionable de diputats del bloc nacional a la bancada, la responsabilitat quedarà compartida i l’obligació de tots els partits per avançar conjuntament cap a la convocatòria del referèndum s’evidenciarà. A vegades, treballar amb pressió és bo i necessari. La resposta, el dia 26.