Diluït entre la viva actualitat de la campanya electoral, ahir, Joaquim Maria Puyal va pregonar al Pati de Columnes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, obra eclèctica originàriament d’estil clàssic decimonònic i remodelada a la meitat del segle XX, convidat a la conferència anual de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El Palau Casades, al carrer Mallorca de Barcelona, és un escenari idoni per a grans ocasions, burgès, i periodísticament parlant una conferència del mestre Puyal és un moment de plenitud intel·lectual digne d’un espai noble com aquest. Es fa escoltar, fins i tot pel qui és ara el director de Catalunya Ràdio, Fèlix Riera, amagat a la quarta fila i que va haver de presenciar un modulat discurs en contra dels blocs electorals i en favor del servei públic dels mitjans de comunicació, tant els de propietat pública com privada. “Tenir audiència, pels mitjans, hauria de ser una condició, no pas un objectiu”, va clarificar Puyal fent gala d’una capacitat innata per gestionar els recursos de la veu, pausa dramàtica inclosa.
Guanyada a base de moltes hores de ràdio, el mestre té autoritat moral per dir el què pensa. Més ara, en campanya, que la rauxa s’imposa al seny i el qui la diu més grossa aconsegueix el millor titular malgrat que les seves declaracions ratllin la immoralitat. Quan des de Madrid es refereixen a Catalunya “o bé tergiversen la realitat o utilitzen el discurs de la por”, va recordar el dia que quatre pesos pesats del carrer Gènova desembarcaven a Catalunya per donar suport a Alicia Sánchez-Camacho en aquesta recta final de la campanya electoral. Esperanza Aguirre a Segur de Calafell, el ministre d’assumptes exteriors José Manuel García-Margallo en un esmorzar al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona –d’infaust record per l’expresident José Maria Aznar o la líder d’UPyD Rosa Díez–, el baró andalús Javier Arenas a Sabadell i Viladecans i, finalment, la secretaria general del partit, Maria Dolores de Cospedal, acompanyant a la líder catalana a visitar els agricultors de Lleida.
Que si Catalunya “serà una república bananera”, que si “els seguidors de Jordi Pujol tenen molta pressa per coronar-lo rei d’una Catalunya independent” o que Artur Mas actua com Francesco Schettino, capità del creuer Costa Concordia: “Mentre el vaixell s’enfonsa, ell pren un refresc a la platja veient com Catalunya naufraga”. Escoltant-los em venen al cap les paraules de denuncia del mestre. Mala peça al taler tenim en aquesta democràcia si quan és hora de donar arguments, a favor o en contra d’una Catalunya independent, es prefereix tirar de demagògia enlloc de reflexionar serenament sobre la crua realitat del moment. I més, en la prèvia d’una vaga general: “vaja social”, que la qualificava l’ex diputat socialista Toni Comín en una tertúlia matinal. El Partit Popular es fa antipàtic a ulls dels catalans que tenen més sensibilitat nacional, suposadament perquè les enquestes reflecteixen un votant conservador molt fidel que no té cap dubte que el partit d’Alicia Sánchez-Camacho és la garantia per sortir de la crisi, malgrat veure desvariar els seus compatriotes madrilenys, i fent-li seguidisme legitimen aquesta política provocadora que degrada els fonaments del nostre sistema polític. El famós “pluralisme polaritzat” que analitzaven els comunicòlegs Daniel C. Hallin i Paolo Mancini és més present que mai.
Crítica a la verborrea conservadora… i també a algunes actituds dels barons socialistes que han desembarcat a la campanya, com Marcelino Iglesias, qui va comparar el nacionalisme convergent amb els hipernacionalismes del segle XX, que “van provocar milions de morts”. Per sort, la sensibilitat nacional del carrer Nicaragua està més a flor de pell i el twitter –principal eina 2.0 per on es segueix la campanya electoral– bullia amb els comentaris de certs dirigents socialistes catalans desautoritzant les paraules de l’ex president d’Aragó; la portaveu econòmica Rocío Martínez-Sampere en primer lloc, potser també en rebel·lia interna per haver quedat defenestrada de la primera línia de combat per un nouvingut com Maurici Lucena, més coneixedor que ella dels treballs d’Andreu Mas-Colell pel seu passat d’investigador a la Universitat Pompeu Fabra al costat del conseller d’Artur Mas.
