Diari de campanya (II): discurs social i dret a decidir

La campanya ha començat amb virals demagògics que combaten el discurs nacionalista (un del PP i un del PSC) i un suïcidi a Barakaldo que ha posat sobre la taula el debat sobre els desnonaments i la modificació llei hipotecària que Mariano Rajoy intenta pactar amb el principal partit de l’oposició, el PSOE. A l’horitzó, la vaga general del 14 de novembre, que tampoc fa cap favor als qui es centren en el debat nacional. Artur Mas va poder superar la precampanya i els primers moments de l’esprint final evitant parlar de polítiques socials en els punts centrals del seu argumentari. Ara, l’atzar ha fet que els partits que es troben còmodes parlant de drets socials i criticant les retallades rebin algun alè d’aire fresc, encara que poc, que els empeny a posicionar-se millor.
 
En aquest entorn, Oriol Junqueras ha virat a l’esquerra i es qualificava de “mileurista” davant dels cadells de les JERC a la sala Razzmatazz, dissabte a la nit. Joan Herrera començava la campanya a l’aeroport amb els joves ecosocialistes, denunciant que el país ja no és una terra d’oportunitats i molts han d’anar a “servir cafès a Londres”. També, la campanya de territori del PSC treballa en aquest eix programàtic, obviant en molts moments el seu lema de campanya que passa per apel·lar al federalisme com a model d’estat. L’ex secretaria del govern i diputada Laia Bonet va ser aquest diumenge a Centelles –feu socialista d’Osona–, escortada per l’alcalde Miquel Arisa i el president comarcal Sergi Vilamala. Lluny del missatge de la manifestació de la Diada, Laia Bonet justifica l’excepcionalitat d’aquestes eleccions amb dades: “Nou de cada deu persones creuen que cada dia hi ha més desigualtat, la meitat perceben que des de l’inici de la crisi han baixat de classe social, l’atur a Catalunya ha augmentat un 23% en dos anys i un 30% de catalans viuen en risc d’exclusió social”. I, és evident, que analitzant el context amb què els catalans aniran a les urnes no li falta raó. El problema dels socialistes rau en l’altre part del discurs, el nacional, perquè aquesta tercera via que tant defensa Pere Navarro –la que es posa entre l’independentisme i l’unionisme– els costa massa d’explicar. Directament, desapareix de l’argumentari per no fer nosa.
 
Un exemple: de l’hora que va durar la trobada de Laia Bonet amb la militància comarcal el concepte federalisme només va sortir un parell de cops en l’última part del seu discurs. I no pas per explicar-lo –que per una bona jurista com ella, no en tinc cap dubte que és bufar i fer ampolles–, sinó per situar-lo com una de les diverses opcions ideològiques amb què els catalans han d’afrontar el dret a decidir, que sí que va defensar amb rotunditat. De fet, parlant del dret a decidir es sent còmode, ella i els socialistes osonencs. I és que ni a l’Arisa –que va formar part de l’Assemblea de Catalunya– ni a Bonet se’ls pot retreure poca predisposició per afrontar la consulta. “La política s’ha de construir des de noves bases i per això el dret a decidir ha de ser una eina bàsica de la radicalitat democràtica”, va pontificar la diputada.
 
En aquest sentit, i és encertat plantejar-ho d’aquesta manera, Bonet va defensar “el referèndum per la qüestió nacional, però també per a l’avaluació continuada de l’acció política”. La Catalunya que ha de néixer després d’aquestes eleccions plebiscitàries, fins i tot la prèvia a la consulta d’autodeterminació que Mas ja ha mig situat al final de la propera legislatura, ha de forjar-se també sobre la voluntat de regeneració política; aconseguint que les 105 estructures d’estat que CiU detalla en el seu programa electoral s’organitzin evitant els vicis del passat que han portat a tanta gent a la desconfiança envers a la seva classe política. En l’última enquesta del CEO, els ciutadans afirmaven que la insatisfacció amb la classe política era, segons ells, el tercer problema de la societat catalana (23,4%), fins i tot per davant de les relacions Catalunya-Espanya (22,5%). Un missatge més pels nous dirigents.