Diari de campanya (I): Moisès, Artur i el ‘caudillismo’

Quan la Brunete es posa en marxa, no hi ha qui l’aturi. Fa por, i vol fer por. De fet, i encara que el camí fa pujada, val més fugir a la terra promesa. Això mostren les enquestes electorals –algunes fins i tot massa eufòriques pels interessos estratègics convergents, com la del CEO que els dóna majoria absoluta– i entronitzen alguns cartells electorals: Artur Mas, al més pur estil cinematogràfic –com Charlton Heston a Els Deu Manaments (1956)– es posa al capdavant de la majoria d’un poble que, per pròpia voluntat, vol deixar el jou opressor (espanyol) i construir un nou estat. “Sense els vicis del passat perquè sinó no ens val la independència”, li recordava Antoni Abad. Aquest empresari és president de la Cecot, patronal de petites i mitjanes empreses la qual l’enquesta entre associats els ha donat que més d’un cinquanta per cent d’empresaris veuen amb bons ulls la independència.
 
La campanya ha començat com s’esperava, amb l’emoció a flor de pell i el suflé a dalt de tot. Artur Mas és conscient del líder que representa per a molts catalans –i la maquinaria electoral del carrer Còrsega ho sap i juga amb l’històric de l’imaginari compartit de les tietes del president Pujol–, igualment com en el pol oposat de l’eix nacional l’unionisme s’acarnissa amb el president assimilant el seu posat messiànic d’aquests últims dies amb la deriva totalitària que van emprendre alguns polítics del segle passat. “Caudillismo” editorialitzava El País; “Dictablanda”, en deia el diputat de C’s Jordi Cañas en el debat del Per llogar-hi cadires de Canal Català TV. El problema, però, és que recórrer a aquest tipus de demagògia lerruixista per analitzar l’escenari polític del segle XXI també recorda formes polítiques d’altres temps.
 
El cert és que, més finament o no, el president ha aconseguit portar el debat allà on li convé: ara que s’han destapat els cartells –alguns, fins i tot canviant la paret i la brotxa per una pantalla de mòbil gegant– es pot comprovar que l’agenda queda dominada pel debat sobiranista, per molt que alguns intentin pressionar perquè les retallades surtin a escena. “…I tant si podem! Dret a decidir, sí; drets socials, també”, resa el cartell dels ecosocialistes qui, en l’eix social, potser tindran uns companys de bancada prou interessants com la gent de la CUP, segons alguns sondatges. Ara bé, a diferència del desdibuixat discurs sobiranista dels verds –dret a decidir i poca cosa més–, la CUP ho té clar: independència i socialisme. Radicalitat.
 
Socialisme? El PSC prefereix deixar de banda part del seu ADN i pescar en l’electorat indecís esporuguit per emprendre aventures arriscades cap a l’estat propi. Caminant per Rambla Catalunya, he vist un primeríssim primer pla de l’alcalde Pere Navarro esblanqueït penjant de les faroles. És el perfil d’algú que vol posar seny a la situació, però que aporta una solució pintada de masses matisos i maneres d’entendre el problema: “Federalisme, l’alternativa sensata”. Com deia un antic professor meu, un discurs l’ha de poder entendre “la tieta de Cincinnati”. I, per molt que sigui una única paraula, federalisme té tantes excepcions com voluntat hi hagi de debatre sobre el concepte. Serà a l’alemanya?, a l’americana? Complicat, benvolgut Pere, i el negre del revers de la banderola no em genera gens d’optimisme. Més fàcil tindran la campanya els partits que apostin per un quedar-se o marxar, sense tants matisos possibles. Reduccionisme?, segur; però fins que no canviïn el sistema, els grans partits catch-all catalans i espanyols (i el PSC ho és) s’han configurat per guanyar eleccions. És l’hora de l’esprint final.