Cal dir que, en principi, unes eleccions municipals en un país normal haurien de correspondre a l’elecció dels gestors més idonis de la cosa pública a l’òrbita local, com el seu nom indica. Així, en un país normal, que el vot del ciutadà tingui en compte els temes propis de la seva ciutat, seria , també, el normal, i que el 50,4 per cent dels ciutadans barcelonins decideixin el seu vot, i fins la seva participació a les eleccions, en funció de problemàtiques de ciutat i de barri, tal i com indicava ahir l’estudi del CIS, seria, doncs, normal.
Però, ens agradi o no, davant les cotilles de l’estat, no podem considerar que la nostra sigui una situació normal, ni a Barcelona, ni al Principat. Els ciutadans d’aquest país hem estat privats sistemàticament del dret a decidir el nostre futur. En nom de legalitats alienes, suportem unes exaccions fiscals determinades fora del nostre espai i ens construeixen des de les oligarquies polítiques espanyoles les que han de ser la nostres realitats política, educativa i social. Mancats de la possibilitat de gestionar els propis recursos, som sotmesos, a més, a un buidatge de les minses competències que ens atorgava la legalitat espanyola, en nom de diversos i exòtics principis.
Com que és així, actuar només en funció de Barcelona implica, fatalment, no donar a la ciutat la seva característica més determinat, el fet de ser la capital d’un país que vol ser Estat per construir els propis marcs de convivència, els mecanismes d’igualació, les estructures educatives, sanitàries i assistencials que, a partir dels recursos i la voluntat dels seus ciutadans, consideri més adients.
En pretendre restringir el debat barceloní als 92 quilòmetres quadrats del municipi, es vol amagar la íntima simbiosi entre la capital i el país, relació que no va néixer ahir, ni és producte de lleis i ordenances, sinó fruit històric l’evolució d’un país que havia construït el propi Estat. Sense la llibertat nacional, sense la capacitat de tots els ciutadans catalans per decidir el seu futur col·lectiu, la llibertat de Barcelona per construir un futur millor per als seus ciutadans esdevindria il·lusòria o, si més no, condicionada, la seva normativa sotmesa als retalls vinguts de Madrid, els seus recursos minvats per l’extracció de l’estat espanyol, la seva projecció exterior limitada per les polítiques dels governs de l’estat central.
La llibertat republicana neix de dues grans fonts, la llibertat col·lectiva i la llibertat individual. Sense la llibertat col·lectiva, sense la llibertat nacional, els espais de llibertat individual d’un ésser humà, o d’un ajuntament, son incomplets, mancats. Serien , com a molt, una ombra platònica de llibertat.
Diari de campanya d’un republicà. Llibertat
|
- Publicitat -
Publicitat