Continua la devastadora cacera de bruixes per part de can PSOEsquerra. Un cop eliminat el catalanocentrisme i aconseguida l’espanyolització de TV3 i de Catalunya Ràdio, ara toca l’Avui, on el seu darrer excrement aquest cop ha caigut com una bomba sobre l’escriptor i periodista Víctor Alexandre. Abans de continuar, però, no voldria pecar d’irresponsable i aviso que la lectura de la secció titulada “Confidencial” que li dedica el pamflet -abans diari-, pot ferir la sensibilitat del lector. I per respecte a la intel·ligència del lector indocumentat de bona fe, a qui cal posar en antecedents si vol entendre res del surrealisme que s’esdevé, li he de dir que aital cacera només pot tenir parangó si la comparem amb la perpetrada per McCarthy als Estats Units, llevat que aquesta que patim nosaltres té un singular element afegit: mentre que l’impresentable McCarthy perseguia el comunisme en favor del capitalisme, PSOEsquerra persegueix l’independentisme en favor de la caspa, o sigui d’Espanya. Per tant, veiem que la lluita del nord-americà era execrable només pel que fa als mitjans emprats, però la lluita de la nostrada Secta el supera en ser execrable també en la idiota finalitat. I és que si l’afinitat i finalitat ideològica de McCarthy és si més no discutible, l’afinitat i finalitat -ideològica?- de PSOEsquerra és una simple apologia del mal gust, per no dir de la més grotesca de les idioteses masoquistes. Desenganyem-nos: intentar entreveure què engendra l’amor incondicional d’aquesta gent per Espanya és un repte que Freud no va viure prou anys per poder-lo esclarir. Però és clar, la cosa no va per aquí. L’amor professat va de fet adreçat a la nòmina i la seva bella xifra que els apareix des de fa uns anys. És pel seu etern amor a la bellesa, doncs, que lluiten.
Un cop avisat el lector, intentaré analitzar l’excrement esmentat, disseccionant-lo amb la comoditat que em permeti fer-ho la pinça al nas. Es comença dient que “Víctor Alexandre ataca l’Avui perquè fa unes setmanes el diari no li va publicar un article que l’articulista havia enviat sense que li ho demanessin”. Primera mentida, doncs. Perquè com ell mateix s’encarregà d’aclarir en el moment de l’afer, va enviar pel seu compte, efectivament, un article a l’Avui, com per cert no podia ser d’una altra manera, atès que no n’és col·laborador habitual -i fa arrufar el nas pensar per quina raó no li ho permeten, però això ara no ve a tomb. El cas és que després va rebre per resposta que li seria publicat el següent dijous. Per tant l’Avui, ara sí, es comprometia amb la seva publicació, cosa que no només no es va complir sinó que a sobre, com es veu, davant la protesta de l’articulista el pamflet s’ha dedicat a fer l’únic que es pot quan no es tenen arguments i s’és mesquí i covard perquè no se signa i, doncs, qui escriu es manté en l’anonimat: calumniar.
Segona mentida -basada en la imaginació-: el pamflet diu textualment que Víctor Alexandre “ahir va escriure un articulet al diari Singular Digital”, i se l’acusa de “voler erigir-se pel seu compte en el portaveu de tots els lectors”. Sobre la voluntat de desacreditar mitjançant el menyspreu no hi hauria res a dir, seria una simple qüestió de criteri si no fos perquè la raó que no fos un article sinó “un articulet” segons l’Avui, té a veure amb el judici d’intencions que suposa afirmar que l’articulista tenia aquesta intenció i no pas la simple i legítima voluntat de limitar-se a donar la seva opinió personal, que és el que al capdavall reflectia estrictament el seu article a El Singular Digital. Però és clar, ja se sap que és un clàssic del totalitarisme desacreditar el feble, ni que tingui més raó que un sant, fent-lo passar per un pària boig tot donant per feta la complicitat de la massa per tal que, sovint fins i tot desconeixedora de la víctima, desperti de cop i, agraïda de ser situada al bàndol del seny, és a dir, el bàndol literalment majoritari, doni suport automàtic a l’statu quo, que és qui l’ensabona. És així com funciona el populatxo, oi?
I tercera mentida: l’Avui encara la fa si pot més grossa quan en aquest cas no només fa servir la imaginació, sinó que la sustenta amb la mentida en afirmar que la intenció de l’articulista és desacreditar l’Avui per tal d’endur-se lectors cap al diari El Punt, que és “on col·labora”. Sobre aquesta qüestió cap comentari, només cal remetre’s als fets: Víctor Alexandre simplement no és col·laborador d’El Punt, ho pot veure tothom que llegeix aquest diari. Hi va col·laborar el darrer cop el juliol del 2008, puntualment i sense veure un cèntim. D’altra banda val a dir que, encara que fos cert que hi col·laborés, l’afirmació acusatòria del pamflet Avui seguiria sent gratuïta, un judici d’intencions de baixa estofa.
En fi, que ara els galifardeus en forma de mitjans de PSOEsquerra no en tenen prou a manipular la informació per rentar-nos el cervell i deixar-lo ben net de provincianisme a fi que agafem com cal el tren de l’espanyolitat que ens menarà feliçment cap al cosmos, sinó que ja s’animen directament a mentir en la seva celebració de noces amb Espanya, talment com si fos el moment de la copa i el puro, aquella fase d’eclosió de la caspa, quan l’ambient xaró tan espanyolot es despulla definitivament de vergonya, sent Esquerra qui ha beneït el feliç enllaç llançant l’arròs.
