Diagnòstic encertat

El proper 2014 no només farà 300 anys de la desfeta catalana del 1714. Vist des d’un prisma més europeu, també farà just un segle que els ciutadans del vell continent van entaular-se en una de les guerres més sagnants que es recorden. “Europa va exportar la confrontació arreu del món”, explicava la portaveu del Consell de la UE Cristina Gallach en l’obertura de la Universitat d’Estiu de Vic. De les cendres de la I Guerra Mundial en van néixer les primeres proclames al multilateralisme, la clara voluntat d’evolucionar aquella manera d’entre la guerra “com la política feta amb altres mitjans”, que teoritzava el militar i historiador Karl von Clauseweitz (1780-1831).
 
El continent encara va haver d’assistir al fracàs de la Societat de Nacions i a la barbàrie del nazisme abans que els fonaments de la integració europea s’assentessin, a banda i banda de Rin. En resum, el trajecte recorregut des d’aquells anys cinquanta ha estat un camí d’èxit i Pau. Però ara, en ple segle XXI s’agiten novament les incerteses sobre el futur d’aquest projecte europeu en un entorn de desafecció i crisi (econòmica i democràtica): un 45% dels ciutadans de la UE estan totalment insatisfets de com la democràcia funciona dins de la Unió, assenyala críticament l’Eurobaròmetre. Un moment de “fatiga dels ciutadans, però on la integració és més necessària que volguda”, resumia Gallach a la sala de la columna de l’Ajuntament de Vic. De fet, amb pocs dies hem pogut veure la complexa teranyina d’interessos i perspectives amb què els dirigents europeus afronten els reptes de la integració: Cameron, Ashton i Rajoy discrepen sobre el dret a decidir de les nacions sense estat, i França veta incloure a l’acord comercial UE-EUA el sector de l’audiovisual, perquè el cinema francès no se’n ressenti. Es calcula que l’audiovisual europeu mou 17.000 milions d’euros i ocupa a prop d’un milió de treballadors.
 
Tenint en compte la potència de la indústria cultural americana, i la colonització que aquesta ha fet de l’escena europea, puc entendre els recels francesos. De fet, l’audiovisual és infraestructura d’una cultura per la seva capacitat de crear imaginaris compartits. Ara bé, dit això, cal remarcar la necessitat d’impulsar aquest acord comercial transatlàntic que millori i agilitzi les relacions entre ambdós continents, i sobretot que acabi beneficiant a aquells ciutadans que busquen noves oportunitats i volen emprendre projectes (per petits que siguin). Aquest acord és un salt qualitatiu per la integració econòmica.
 
Torno a quedar desencisat, però, amb la lleugeresa que els grans líders despatxen la cerca d’un discurs homogeni per afrontar els nous reptes territorials del continent: sigui Escòcia el 2014, Catalunya quan els socis parlamentaris (ERC i CiU) es posin d’acord o, fins i tot aprofitant l’avinentesa, el Vènet. Ni entre britànics s’entenen: Catherin Ashton, la cap de la diplomàcia europea, eludeix contestar sobre les declaracions del primer ministre David Cameron defensant el dret a decidir dels pobles, tot i no explicitar-ho en el cas català. “Déu meu, quina pregunta! Dels catalans no en parlaré”, va etzibar la vicepresidenta de la Comissió en un esmorzar informatiu a Madrid davant del ministre Garcia-Margallo, el defensor de la marca Espanya.
 
Si bé tothom està convençut que els socis poden arribar a acords, més o menys satisfactoris, en el terreny econòmic, quan la UE ha d’afrontar decisions més polítiques tot s’encalla. Tornem a allò de sempre: la unió de mercats té poc d’unió política. En aquest context, recupero el diagnòstic que en fa la portaveu del Consell: la integració és més necessària que volguda. Efectivament, perquè Gallach parla d’una Europa forta, tant econòmica com políticament, i aquesta fortalesa s’ha d’expressar amb relats sòlids sobre tots els afers de la comunitat, no només els econòmics. El triomf de l’economia per sobre la política seria, certament, el fracàs de la integració.