El desembre de 2008, l’Assemblea General de l’ONU va establir que el 19 de agost de cada any seria el Dia Mundial Humanitari, amb l’objectiu de divulgar les activitats d’assistència humanitària a nivell mundial i emfatitzar la importància de la cooperació internacional en aquest tema. De la mateixa manera es pretén honrar a tot el personal humanitari de l’ONU i de les agències afins que treballen en la promoció de la causa humanitària i a aquelles persones que han perdut la vida a causa d’aquesta tasca.
La tria d’aquesta data no fou causa de l’atzar, ja que el 19 d’agost de 2003 s’esdevingué el bombardeig del Canal Hotel a Bagdad, seu de l’Oficina de Nacions Unides a l’Iraq. En aquell atac van morir 22 treballadors i treballadores humanitàries, inclòs l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans i Representant del Secretari General a Iraq, Sergio Vieira de Mello.
Aquest any 2009, la commemoració es fixa un triple objectiu: honrar a aquelles persones que han mort per la seva tasca humanitària, reconèixer el treball continuat del personal humanitari global, i fer una crida a l’opinió pública sobre les necessitats humanitàries a escala mundial.
Malgrat les evidents millores en la prevenció i assistència humanitària dels darrers anys, els reptes que milers de persones afronten arreu del món són encara colossals i la necessitat de disposar d’ajuda humanitària efectiva és més gran que mai. De fet, les necessitats humanitàries augmenten més ràpidament que la nostra habilitat de lluitar contra elles. Conflictes oblidats i de llarga durada afecten encara a milers de civils arreu del planeta. Els riscos dels desastres naturals són cada cop més freqüents i severs. I la comunitat internacional ha de donar resposta als reptes del canvi climàtic, la pobresa extrema, les crisis alimentàries i financera, l’escassetat d’aigua i d’energia, els desplaçaments de massius de població, el creixement demogràfic, les urbanitzacions incontrolades, les pandèmies…
En els darrers 20 anys, la capacitat de resposta ràpida, efectiva i previsible de la comunitat humanitària davant les crisis naturals o causades per l’home ha millorat molt. Això es deu fonamentalment a la dedicació de milers de treballadors i treballadores que han entregat les seves vides a la tasca humanitària, alineant l’idealisme amb l’acció i els principis amb la pràctica. La seva tasca abnegada i desinteressada és vital perquè l’ajuda arribi a les persones necessitades, proveïda de manera imparcial i sense discriminació de cap mena.
Coincidint amb l’efemèride, la mateixa ONU ha publicat algunes xifres que posen de manifest la violència a què es veuen sotmesos els cooperants humanitaris: l’any passat, per exemple, 260 professionals van ser segrestats i atacats, 122 dels quals van morir. De fet, la taxa de mortalitat dels treballadors internacionals d’assistència humanitària és major que la de les tropes de “manteniment de la pau”. Enguany, malauradament, es continuen donant casos de cooperants segrestats o morts a Somàlia, Kenya, Darfur, Colòmbia, Afganistan o Pakistan.
Des de la Generalitat de Catalunya, a través de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) s’ha fet en els darrers anys una forta aposta per l’acció humanitària amb un clar objectiu: ajudar a prevenir i pal·liar el sofriment de les persones afectades per catàstrofes d’origen natural i humà, tot restablint els seus drets fonamentals i la seva dignitat humana, i reduir la seva vulnerabilitat davant les catàstrofes.
Per fer-ho possible, es destina entre el 7 i el 10% dels recursos econòmics de l’ACCD a l’acció humanitària, la qual cosa es concreta en diverses actuacions: una convocatòria anual d’ajuts destinada únicament a entitats que duen a terme projectes humanitaris, convenis amb organismes multilaterals o aportacions concretes a crisis humanes o situacions de vulnerabilitat de la població d’un determinat país o regió. Gràcies a aquests mecanismes, durant els darrers mesos l’ACCD va poder intervenir en crisis humanes com per exemple la de la Franja de Gaza al gener d’aquest any, o el conflicte d’Ossètia i Geòrgia l’agost de l’any passat, o les inundacions de Myanmar el maig del 2008. I de la mateixa manera, durant les darreres setmanes s’ha pogut donar resposta a la millora de la situació dels refugiats sudanesos del Txad a Somàlia i s’està estudiant la possibilitat d’actuar a la República Centreafricana.
Malgrat la bona feina, les xifres de cooperants humanitaris morts o segrestats cada any són alarmants, per això cal que es reconegui més que mai la seva feina. Són professionals que massa sovint es juguen la vida en el desenvolupament de la seva tasca.
