Dia 17: el PP dinamitarà la universalitat de la sanitat pública

Han saltat totes les alarmes! El procés de desballestament de l’estat del benestar avança com una piconadora a cop de majoria absoluta del PP. I l’àmbit de la salut pública n’és un exemple. El Reial Decret 16/2012 del 20 d’abril (de mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut i millorar la qualitat i seguretat de les prestacions) serà convalidat el proper dijous dia 17 en sessió plenària. A hores d’ara, el PP fins i tot pensa negar-se a tramitar-lo com a projecte de llei, la qual cosa permetria intentar aconseguir alguna modificació per tal que la patacada no fos tan dura.
Tot apunta, tanmateix, que s’hi negaran, la qual cosa voldrà dir que en aquell mateix dijous, en un debat de 45 minuts a tot estirar (set dels quals per a que nosaltres puguem defensar-nos i avergonyir-los si això fos possible) tot restarà dat i beneït. De fet, restarà suficientment tocat com per possibilitar l’acceleració de la privatització (gestió privada de la sanitat pública, increment de les mútues, desgravacions fiscals per assegurances mèdiques, etc.).
El sentiment d’impotència és proporcional al d’indignació. Aquest cop de destral fet a través d’un reial decret, ara al sistema públic de salut, significa enterrar la democràcia, segrestar-la. Que girar el mitjó als resultats de trenta anys d’esforços i progressos en pro de la universalització i l’excel•lència del sistema públic de salut pugui dur-se a terme denota l’agressivitat amb què s’actua contra els drets socials. Perquè deixar de ser ciutadans i ciutadanes amb dret a la salut per convertir-nos en persones assegurades és un viatge de retorn al passat, a les beceroles de l’estat del benestar postfranquista.
La matusseria esdevé norma perquè tot s’hi val. Al PP li cal anar de pressa per aprofitar la conjuntura. Voleu exemples de matusseria? El dia 8 de maig es crearà una Subcomissió d’estudi en la Comissió de Sanitat del Congrés per tal d’elaborar conclusions que permetin avançar cap a un possible Pacte d’Estat. Després de tants esforços per arrencar-la, ara de què servirà si el govern tira pel dret a través d’un Reial Decret? D’això se’n diu segrestar el parlament.
I un altre exemple vergonyant. La ministra s’ha negat a comparèixer al Congrés per tal d’informar del contingut del Reial Decret i debatre l’abast del seu contingut fins al dia 25 de maig, és a dir una setmana després que hagi estat convalidat (dia 17, com us deia).
Un govern socialdemòcrata –Ernest Lluch, ministre- va fer possible la universalitzat i la gratuïtat de la sanitat pública (Llei General de Sanitat, 1986). Des d’aleshores, malgrat totes les dificultats (d’entre les quals el deute històric que hem patit a Catalunya per la valoració a la baixa feta dels traspassos), hem anat construint un sistema públic basat en l’equitat que es fonamentà en un valor de civilització tan imponent com el que lliga l’esperança i la qualitat de vida de les persones amb l’avenç de la ciència i no pas amb la renda de què disposen.
Ara, però, s’està dinamitant l’edifici: exclusió dels ciutadans nouvinguts irregulars, exclusió dels major de 26 anys no cotitzants, increment del pagament dels fàrmacs ambulatoris i per als malalts crònics, invasió competencial, etc.
Van pretendre arraconar-nos ideològicament en l’àmbit de les pensions, bo i aplicant només paràmetres demogràfics per tal de fer creure a la ciutadania que el sistema era insostenible. Van repetir-ho amb la reforma laboral, tot intentant amagar que la batalla del preu, del treball low cost, en el nostre mercat, ja és perduda. I, ara, ataquen amb la reforma del sistema públic de salut amb noves falsedats. Perquè és perversa l’afirmació que existeix una despesa excessiva.
Al revés, respecte al PIB, l’Estat espanyol només destina a despesa sanitària el 6,25% (1.493 euros/any), ben per sota de la mitjana europea el %. Un percentatge prou baix que, en canvi, contrasta amb els resultats, equiparables als millors del món pel que fa a qualitat i eficiència.
El que pretén el PP és un veritable atemptat de terrorisme social.
I encara hi ha qui li fa mandra sortir al carrer a cridar?