Fa unes setmanes els mitjans de comunicació se’n van fer ressò. L’estudiant marroquí de 18 anys, Yassin Belassal, en un acte que no podia imaginar els problemes que li portaria, va tindre la pensada de modificar a la pissarra de la classe el lema del regne del Marroc, “Déu, Pàtria i Rei”. El jove culer va canviar la paraula Rei per Barça. L’acte, que no hauria d’haver tingut més transcendència, sí que ho tingué per al director de l’institut que cridà la Gendarmeria Reial. Els alumnes de la classe foren interrogats i colpejats, segons el periòdic Al Yarida al Ula, fins que es va saber qui havia gosat escriure aquell “sacrilegi”. I és que al Marroc, com a tants altres llocs, la figura reial i la Corona són absolutament inviolables.
El jove va ser jutjat en un judici sumaríssim sense advocat i condemnat a 18 mesos de presó. La notícia va córrer com la pólvora en els fòrums d’internet marroquins, i alguns internautes instaren al FC Barcelona perquè fes les gestions necessàries per alliberar Yassin. Sembla que a la fi el xicot ha eixit de la presó, tot, això sí, després d’haver pagat una multa duns cent euros.
Alguns internautes no s’ho acabaven de creure, pensaven que com era possible que per un fet tant insignificant s’hi condemnés a algú a 18 mesos de presó. Deien que fets com aquest demostraven, una vegada més, que el Marroc no viu al segle XXI, més aïnes encara està a l’Edat Mitjana. Però en realitat si fem una mica de memòria ens adonarem que, si aquesta mena de condemna ens recorda altres temps passats, haurem de dir ben clarament que en l’actualitat encara hi ha molts estats al món que, en tractat-se de Déu, la Pàtria i el Rei, estan, si fa no fa, a la mateixa alçada que el Marroc.
Sense anar més lluny, al Regne d’Espanya ja no cremen a ningú en la foguera per ser ateu, però l’església continua sent un poder fàctic que controla i gestiona algunes relacions socials: festes, casaments, enterros… El seu poder està palés a la declaració de la renda, a l’ensenyament en l’assignatura de religió, als programes educatius censurant Educació per a la Ciutadania, controlant ràdios i periòdics…
I de la Pàtria, què en podem dir? Només caldrà llegir aquell article de la Constitució que diu allò de ”… Patria comun e indivisible de todos los españoles” . A més a més, i per si algú se n’oblida d’aquesta “indivisibilidad” , en un altre article se’ns recorda quina és la funció més important de l’exèrcit. Encara avui a l’Estat espanyol qüestionar aquesta “Pàtria” és de mal gust, continua sent tabú, sacrilegi, excentricitat, separatisme. És veritat que avui el sistema democràtic perment que hi hagen partits que qüestionen, amb arguments seriosos i viables, aquesta indivisibilitat, i en podem trobar a Galícia, Catalunya, Euskal Herria, País Valencià…, però també és veritat que l’estat, i en més d’una ocasió, (recordem les detencions de joves independentistes en vespres de les Olimpíades de Barcelona 92) controla, espia, deté i fins i tot tortura persones que suposadament “posen en perill aquesta Pàtria”.
Per últim, qui ho hauria de dir !, després de quaranta anys de dictadura i abans alguns de república, el Regne d’Espanya, ja ho diu el nom, és més monàrquic que mai, tot i que el poble mai ha tingut la possibilitat de votar el monarca en un referèndum. La Corona, com al Marroc, és intocable. La Casa Reial, i en especial la figura del Rei, la Reina i el Príncep no han de ser objecte de crítiques. A la mínima escletxa, els partits majoritaris PSOE i PP, l’aparell de l’estat, els poders fàctics i els mitjans de comunicació, tots plegats, tanquen files per desviar l’atenció, ocultar o minimitzar qualsevol rumor o crítica. De tots és conegut els judicis que han hagut de patir alguns ciutadans pel fet de cremar públicament fotografies del Rei.
Fet i fet, a l’edat Mitjana els ciutadans i ciutadanens estaven explotats i controlats per tres poders: l’església, el senyol feudal i el Rei,. En inventar-se les nacions-estat sorgeix el concepte de Pàtria, que quan s’aconsegueix inculcar esdevé un sentiment identitari molt potent. No seré jo qui afirme que el Marroc està en l’Edat Mitjana, però a l’Estat espanyol, “Déu, Pàtria i Rei” continuen sent tres conceptes, sentiments, mitjans, o com vullgueu dir-li, inculcats des de les primeres edats, i d’una manera més subtil i sibil·lina, que actuen, directa i indirectament de control dels ciutadans.
Dit açò, al segle XXI, i veient la importància que en l’actualitat es dóna a l’esport, és evident que molts estats han apostat pel futbol com una nova ferramenta de control, tant o més potent que les abans esmentades.L’acte que portà a Yassin Belassal a canviar la paraula Pàtria , o qualsevol de les altres dues, per Barça de segur que la portarien a cap milers i milers de ciutadans a casa nostra. Ciutadans i ciutadanes que setmana rere setmana parlen, somnien, s’emocionen, ploren, s’enfaden etc, etc amb el futbol. Hi ha qui diu que mentre es consumeix futbol no s’hi pensa en altres coses. En època de l’Imperi Romà els emperadors acontentaven el poble amb “pa i circ”, i sense haver d’anar tant lluny, en plena dictadura franquista alguns intel·lectuals d’esquerres afirmaven que Franco potenciava el futbol precisament per això, per desviar l’atenció del poble sobre els veritables problemes.Alguns d’aquells intel·lectuals avui farien el mateix que Yassin, això sí, d’amagat.
Ara bé, sempre hi hi ha aquell o aquella que ni Déu, ni la Pàtria, ni el Rei, ni el futbol li fan el pes. Alguns prefereixen sexe, droga i Rock and roll, altres salut, diners i amor…, fins i tot els més pràctics aposten per aquell que diu: menjar, beure i no creure. De tota manera, i posats a dir, Visca el Barça!
