El processista catalanista és un ésser gris. Grisa és la seva ment, grisos són els seus fets i grisa seria la seva ànima si no fos que és tan prima, més transparent que el paper de fumar. El processista no processa, el processen. Vol ser processat per incapacitat de processar i perquè no concep altra cosa més enllà que el processin i el plaer de pertànyer a la processó. El processista té l’edat mental d’entre tres i quatre anys i mig, calculo, amb la diferència que un infant d’entre tres i quatre anys i mig té instint i audàcia, aspectes dels quals el processista va totalment mancat i, doncs, fa que s’inverteixi l’ordre jeràrquic generacional, convertint l’infant en el pare o tutor potencial del processista. Si el processista processés, no seria processista, seria una persona normal, homologable en aquest planeta. Val a dir que, si el processista processés, se suïcidaria a l’acte en adonar-se del processista que hauria estat. Això, però, no significa que el processista sigui tal a causa de la seva inconsciència. No, ben al contrari. El nivell de consciència del processista és extraordinari, de fet tan extraordinari que és inhumà, fins al punt que els recents estudis científics que acabo de dur a terme al lavabo de casa abans de tirar de la cadena ja comparen la consciència processista amb la bovina, conclusió a la qual he arribat –i per no avorrir-vos no entraré en detalls tècnics– a través de l’observació de les activitats col·lectives processistes, agafant com a mostra l’univers de l’11 de setembre, un rere l’altre, per no errar en el càlcul estadístic i afinar en les reveladores i bovines conclusions.
El processista necessita processadors que el processin. Els processadors de processistes no són polítics, i justament per això es dediquen a la política, normalment fins a la jubilació, a la qual arriben sense haver aconseguit mai ser polítics, raó per la qual es comprèn que es dediquin tota la vida laboral a la política, aspirants eterns com són a convertir-se un dia en polítics de veritat. En molts casos, l’admirable aspiració política dels processadors de processistes els fa retirar-se molt més enllà de la jubilació, fins i tot fins al mateix dia de la seva defunció, cap allà als noranta o cent anys, i molt aviat dels cent als cent deu anys, a mesura que augmenta l’esperança de vida. Una sort. Aquesta longevitat laboral en l’àmbit polític català naturalment no seria possible sense el suport incondicional dels agraïts catalans processistes que, amb el seu vot reiterat als seus processadors polítics, els permeten tirar sempre endavant amb el somni d’arribar a ser un dia polítics de veritat, tal com crec que acabo d’apuntar, perquè últimament, amb tanta confusió processista, tinc el cap com un timbal i em falla la memòria.
Bé, prosseguim, que em disperso. Els processadors de processistes es dediquen a la política especialitzada en la gestió d’engrunes, al·lèrgics com són a la política de la gestió del poder, o sigui a la política. D’aquí la seva insistència a superar aquesta curiosa al·lèrgia dedicant-se justament a la política fins a la jubilació, i més enllà i tot, crec que això ja ho he dit. Per ser rigorosos, als polítics processadors de processistes en realitat no els hauríem d’anomenar processistes sinó processaires, i suposo que és per això que s’indignen tant quan els independentistes, sempre tan precipitats i caps calents enderiats a dir i fer les coses mal fetes, els anomenem, sense cap mena de rigor ni consideració, simplement processistes, o sigui igual que anomenem al poble que els vota, els seus processats processistes. Per als polítics processaires, hi ha categories.
Els polítics processaires tenen per objectiu no deixar mai de ser-ho, i per tant han de generar entre el poble processistes per assegurar-se que aquests continuen generant per a ells el pa sencer autonomista espanyol que es fiquen cada final de mes a la butxaca. Les butxaques dels polítics processaires són profuses i enormes. Hi caben quilos i quilos de pa, pans rodons i de barra, barres gairebé tan enormes com la barra enorme que ells gasten.
El processista, no pas el polític processaire, és amant del somni de la independència catalana, i justament per això, perquè no deixi de ser mai un somni, és enemic d’aconseguir la independència i per això vota sempre a partits processaires amb polítics processaires. El processista és enemic de la independència fins al punt que, quan al Parlament català per ventura s’escola un partit independentista de veritat, se’l ventilen ràpid a les següents eleccions, corregint ràpid l’error d’haver-lo votat. El processista és amic del fracàs perquè no hi ha goig victimista sense fracàs i, doncs, cal derrotar com sigui la possible victòria. El processista és enemic de la independència fins al punt que Espanya l’incomoda en actuar aquesta contra el processisme com si fos independentisme. Per això, quan els processaires són encausats per la justícia espanyola per separatistas, processistes i processaires s’indignen amb raó, recordant orgullosos a la justícia espanyola que ells són processistes, no pas independentistes, en tant que celebren “processos participatius, gens vinculants (tradueixo: de fireta), ben espanyolament legals”, una manera certament elegant d’afirmar-se com a bons espanyols. Per tant, Espanya és menys enemiga de l’independentisme que el processisme. Mentre Espanya empeny l’independentisme, el processisme el frena, l’avorta.
El processisme és perfeccionista. De guanyar un referèndum l’independentisme amb un 51% dels vots, el processisme demanaria repetir-lo fins a guanyar-lo amb un 99% dels vots, donant així exemple al món de com s’han de fer les coses, és a dir, “ben fetes” en llenguatge processista. Fins i tot en el cas marcià de guanyar l’independentisme un referèndum amb el 99% dels vots, el processista reclamaria repetir-lo per tornar al principi i convertir-lo en un botifarrèndum, cofoi amant com és dels bucles i de la cosa folklòrica nostrada, admiració de tot el món, el món que mira al processisme perquè no té altra cosa a fer que mirar-lo, res més bonic que l’observació admirada de l’excels processisme, cosa que està molt bé perquè afortunadament els chauvinistes sempre són els altres, sense anar més lluny els veïns francesos.
Processistes –poble– i processaires –polítics– són dos vasos comunicants. No s’entén un sense l’altre. El processisme s’autoproclama com la bondat suprema, i per tal de preservar-la per sobre de totes les coses cal somriure perpètuament per escenificar-la i, sobretot, perseguir la crítica, la dissidència, perquè la dissidència és el mal, i no és estrany tenint en compte que el processisme és el bé, i el bé absolut. Cal eliminar el mal, doncs. La processista revolució dels somriures té per argument el poder incontestable del somriure, i per tant és conscient que el món sencer quedarà admirat d’aquest somriure, talment el sol ens enlluerna i no s’hi valen les raons, perquè el somriure, com el sol, és la raó que ha d’enlluernar el món sencer. No hi caben més arguments, perquè l’argument és la bondat processista i la raó que demostra el somriure, tal com s’encarrega lluminosament de recordar-ho l’oracle processaire.
El processisme compleix escrupolosament el seu principi sagrat: l‘incompliment. El dia que hi hagués un sol compliment del processisme, aquest s’ensorraria sense remei. Catastròfic. Per això, per preservar-se i complir amb l’incompliment, el processisme va de pastanaga en pastanaga i cada nova pastanaga s’anticipa al termini del compliment de la pastanaga anterior, o sigui abans que aquesta arribi al termini del seu objectiu promès al principi, en el moment de la seva propagació com a pastanaga. Es tracta d’anar avortant promeses abans del termini del compliment promès; es tracta d’anar generant expectatives, il·lusions, però sobretot sense mai complir-les, perquè l’acompliment és la il·lusió mateixa. Així, per exemple, quan aviat es compleixin els divuit mesos de pastanaga promesos per a la consecució de la independència, el dia de la data promesa no se’n cantarà ni gall ni gallina, de fet no caldrà ni dissimular xiulant i mirant cap a una altra banda perquè el processisme mateix ja s’haurà encarregat d’avantposar a aquesta data de termini cinquanta pastanagues més per distreure el personal processista, curiosament el mateix personal que va establir la data dels divuit mesos. No oblidem que el processisme és un joc de fer-se trampes al solitari, tal com ho mana l’entranyable tradició papanates catalanista. La qüestió és que el personal estigui ben preparat, o sigui ben desmemoriat, per a l’incompliment de la seva pròpia promesa quan arribi el dia del termini dels divuit mesos. Aquell dia no passarà absolutament res, perquè simplement ningú no recordarà que es tracti de cap data promesa i, tret dels quatre independentistes torracollons que hi ha al país, com ara jo, ningú no demanarà cap mena d’explicació a aital escàndol, escàndol que seria aital en un país normal, s’entén, no pas en aquesta cosa nostra patufaire.
Però això no és tot pel que fa al principi d'incompliment, perquè aquest no consisteix només a formular una promesa i incomplir-la, sinó que sovint la sofisticació d'aquest principi arriba a l'admirable subtilesa de generar un llenguatge que s'incompleix a si mateix, és a dir; no formula una promesa sinó que es presenta com una voluntat per ocultar que és en si mateix la promesa. Magistral. Així, per exemple, el processisme no para d'insistir a parlar de voluntat de “diàleg amb Espanya”, cosa que és com pretendre parlar amb un mort sobre com li va la vida, mentre que d'altra banda el processisme no només es nega a dialogar amb la dissidència independentista, sinó que la persegueix i la silencia. De manera que el processisme s'omple la boca cofoi demanant diàleg en una demostració de superioritat moral, mentre que en realitat practica el monòleg, curiosament just allò que retreu a Espanya. Maco, eh?
Per al processisme, cal complir rigorosament amb el seu principi d’incompliment. Chapeau. Aquesta és la genialitat de l’invent processista, que no té aturador perquè no té vergonya, la pastanaga constant és l’antídot perfecte contra la vergonya, i a més garanteix la perpetuació eterna del processisme, l’objectiu del qual no és altre que el processisme mateix. Quan un procés s’acaba, deixa d’haver-hi processisme, i el processisme és una religió. I les religions són eternes, per més que a Déu a dia d’avui encara ningú no l’hagi vist i, encara menys, saludat.
