DESREGULACIÓ I OLIGOPOLIS

Aquesta setmana el TC ha deixat en suspensió diversos articles de la Llei catalana d’horaris comercials. Un altre episodi de la batalla campal que des de fa 30 anys mantenen el Govern de l’Estat i el de Catalunya sobre el model de comerç. Alguns dels lectors dels meus articles deuen trobar que l’ús sovintejat del terme oligarquia per nomenar el conglomerat econòmico-burocràtic que imposa el poder des de l’Estat, és abusiu. Avui tenim una mostra que avala la meva hipòtesi.
Em va tocar durant 8 anys com a diputat a l’oposició encarregat de temes de comerç i 7 anys com a Conseller del Govern català del mateix ram, de preocupar-me de la matèria. I els asseguro que aquest és un dels molts àmbits on es produeix una col·lusió d’interessos més gran entre grans grups de la distribució, alt funcionariat de l’Estat i cúpules dels grans partits del règim.
A Catalunya, per majories sobrades parlamentàries, de les que molts cops ha format part el mateix PP català, s’ha defensat el que hem anomenat model de comerç urbà social sostenible en ciutats compactes. La compra- venda és un afer estrictament privat entre venedor i comprador, però la implantació comercial, no. Aquesta implica les condicions de l’entorn de la transacció: varietat de l’oferta, proximitat o llunyania d’aquesta, impacte en la cohesió social i en la mobilitat i sostenibilitat. La implantació comercial acaba essent un afer de planificació urbanística i que ha de tenir presents les directives europees socials i ambientals.
Curiosament, l’empanada mental que moltes vegades mostren les polítiques europees, fa que el que es promou des d’un àmbit de la Comissió, es negui des d’una altra. Així, ens trobem com el furor ultraliberal que s’ha apoderat dels àmbits econòmics de la UE es doni cops de peu amb les obligacions i directives que emergeixen dels àmbits ambiental o social. Aquesta fissura evident ha estat aprofitada pels poderosos lobbies de les grans distribuïdores per intentar apropiar-se en solitari de tot el mercat, en detriment de les petites i mitjanes superfícies comercials. En alguns Estats aquesta política ha arrasat els centres històrics i comercials degradant-los a nivell de ghetto social i ha provocat autèntics col·lapses circulatoris i costos afegits a la mobilitat urbana – i ja no parlem en termes de consum de CO2- . Que alguns ajuntaments de França hagin de subvencionar el transport a la gent gran per a què es pugui desplaçar a les superfícies extraurbanes per comprar productes quotidians; i que Sarkozy vagi obrir una impressionant partida pressupostària per reactivar els barris cèntrics, mostra l’abast del desastre del model de desregulació d’implantacions comercials. Però hi ha més.
Els llocs de treball que crea una superfície com la d’un mercat municipal de multipropietat -que hem contribuït a modernitzar a casa nostra- ,és el doble que els que crea en el mateix espai una gran superfície d’un sol grup. També és clar que en nom de la lliure competència i d’una suposada inflació diferencial del petit comerç els grans grups el que pretenen és una situació d’oligopoli que acaba posant els preus que li sembla però també d’oligopsoni, control de les compres que permeten posar condicions draconianes als proveïdors. D’aquesta situació en són víctimes els ramaders, agricultors i industrials dels transformats agroalimentaris. Aquells que a Espanya no han tingut la sort de ser representants davant del PPSOE a l’hora de fer les lleis antimorositat. I tampoc ni consumidors ni proveïdors han estat representants quan ANGED patronal de la gran superfície, presidida durant molt de temps per Millán Astray i gestionada per un ex-ministre del PP com Rafael Arias-Salgado, han denunciat a Brussel·les directament i a través de l’eurodiputat Vidal-Quadras, les lleis comercials de Catalunya. Lleis que pretenien garantir la pluralitat d’oferta, sempre en trama urbana per evitar especulacions urbanístiques, mantenir barris cohesionats socialment, amb els mínims desplaçaments per a la compra quotidiana per raons ambientals i socials (cada cop gent més gran immigrats i aturats que no els convé desplaçar-se)
El decret Rato, primer assaig de desregulació d’horaris va ser avortat el 2004 per la Llei que vàrem defensar des del Govern. Quan fou ministre Montilla és la primera i única vegada on la normativa espanyola respectà i s’adequà a la catalana. Més tard aprovarem la llei de comerç que s’adequava a la normativa europea que impedia protegir el petit contra el gran i es limitava a donar criteris urbanístics socials i ambientals. En cada cas ens va tocar defensar el Govern de Catalunya davant de les institucions europees intoxicades per l’oligarquia que mana a Madrid. Ara ens trobem davant del darrer episodi, on el TC pot suspendre la llei catalana mentre no dictamini.Però en canvi mai suspèn la llei espanyola quan és denunciada per la Generalitat. I fins i tot, en cas de reiterades sentències del TC favorables a la Generalitat – com em vaig trobar jo mateix en el traspàs de les beques- l’Estat incompleix i ho fa impunement. Estem o no estem en mans d’una oligarquia?
 http://www.economiadigital.es/cat/notices/2013/03/desregulacio_i_oligopolis_39725.php