“[…] Quan una nació perd la seua llengua, perd la seua memòria, la seua història i la seua identitat.”
Unes declaracions del president ucraïnès Víktor Iúsxenko, parlant dels conflictes d’Ucraïna (abans república soviètica pertanyent a l’URSS) amb Moscou i els problemes lingüístics que tenen, que vaig poder llegir a la revista El Temps, núm. 1.318, em va fer recordar ràpidament i establir un paral•lelisme amb els que patim nosaltres. Si ells aconseguiren la independència, és just que nosaltres pensem en la nostra i vulguem prevenir els problemes que ara tenen amb la capital de l’antiga metròpoli, per poder evitar els que hàgim de tenir nosaltres amb Madrid.
Per començar he pres unes poques dades del l’Enquesta sobre usos lingüístics de la població 2008, feta per la Secretaria de Política Lingüística de la Generalitat. Només m’he fixat en la llengua inicial de la població (a l’enquesta es considera llengua inicial la que la persona entrevistada diu haver parlat primer a casa seva. Es considera que aquesta llengua ha estat transmesa familiarment i adquirida en el procés de socialització de l’individu i correspon al que es deia “primera llengua” de la primera edició de l’Enquesta dels usos lingüístics de l’any 2003). Un 55,0% declara que té com a llengua inicial o primera llengua el castellà i un 31,6%, el català. La diferència és notable a favor del castellà i sé –encara que això no és objecte de la meva anàlisi- que la major part d’aquest 55% entén la llengua catalana. Si s’observa què passava fa cinc anys, és a dir, a l’estudi de 2003, trobam que el 56,1% tenia com a primera llengua el castellà i el 36,2%, el català. Això vol dir que a causa d’aquests anys de bogeria del boom de la construcció, han entrat molts d’immigrants i bastants no eren castellanoparlants, ja que el castellà ha perdut un punt, però el català quasi n’ha perdut cinc.
Aquí es quan cobren vida les declaracions d’Iúsxenko, quan li parlen del president rus Medvedev que li retreu que vol reprimir la llengua russa, tot i tenir una minoria de russos de vuit milions i molts d’ucraïnesos russòfons, i ell contesta: “Nosaltres tenim un problema de llengües, però afecta sobretot la llengua ucraïnesa. Si parleu amb els nostres ciutadans, dos terços us contestaran en rus. Més de la meitat del nostre pressupost per a l’educació es gasta en classes escolars en rus.” Aquí és quan els entrevistadors li demanen quina és la raó per a no fer el rus, segona llengua oficial. I el president d’Ucraïna contesta: “Com a garant de la Constitució he de conservar l’ucraïnès com a única llengua estatal. Amb la nostra llengua materna protegim la nostra cultura. Això ajuda d’una manera determinant a conservar la independència. Quan una nació perd la seva llengua, perd la seua memòria, la seua història i la seua identitat.”
Va ser pensant en l’enquesta i en l’entrevista, que vaig veure que aquí, al Principat, que és el país català que més ràpidament podrà aconseguir la independència, només fa falta que la majoria del poble la vulgui, ràpidament es podria produir una situació semblant amb la llengua de la comunitat lingüística catalana i la del grup lingüístic castellà i dels altres grups lingüístics, i que s’hauria d’optar pel català com a única llengua oficial, per molt que la majoria de la gent contesti en castellà i que hi hagués molts d’espanyols entre la població. Les raons per les quals s’hauria d’actuar d’aquesta manera les ha dites d’una manera molt brillant el Sr. Víktor Iúsxenko. No sé si som a temps de prevenir uns quants dels problemes lingüístics que puguem tenir. Si no hi fóssim a temps abans de la independència, els resoldríem després.
