A Dietari final -ed. ara llibres- Lluís Maria Xirinacs descobreix breument el desenllaç d’Orín, una padrina a qui amoïna suposar una càrrega per a la família, la qual, de jorn a quietud, viu entregada a la duresa del treball del Japó rural.
Segons la tradició nipona de la zona, els vells desdentegats han de ser portats al cim del Narayama per morir-hi, tal i com és sol•licitat pel déu de la muntanya. Així doncs, en un acte de consciència extrema, Orín decideix arrancar-se les dents.
L’amic Ramon Camats, fill també de l’àmbit rural i especialista en l’àmbit de la desobediència civil, al llibre Elogi de la transgressió -la Busca edicions- assaja, de manera brillant, el requisit de revisar un cop i un altre la nostra submissió a l’Estat espanyol per tal de refer el camí -entès com a gest de revolta- cap a la independència.
Diu Camats que la revolta és el resultat de prendre consciència d’una determinada identitat. I efectivament, el fet de “prendre consciència” naix com a resposta a la injustícia i a la desigualtat. Com a resposta a les dificultats interposades en el correcte i natural dia a dia. Per tant, la revolta perviu en l’ànim de restablir la dignitat perduda. En el cas dels catalans, després d’una legalitat imposada per la força.
Tanmateix, aquesta no hauria de veure’s adulterada per demostracions estèrils assentades en el ressentiment: violència, agitació permanent… Perquè de ser així la revolta cauria en el desencís, perdria la seva essència i tot esforç seria menyspreable i envà. Seria com deixar-nos prendre la vida i ara mateix, no podem permetre’ns aquest luxe. La nostra revolta passa per cercar el progrés moral i polític i aquesta actitud es concreta violant tota llei contrària a la nostra identitat. Promovent la desobediència permanent, tranquil•la però constant. Sotjant un camí de consciència sense retorn. Perquè ningú ens ha de prendre la vida. Sinó que serenament, com Orín, com Xirinacs, hauríem de donar-la a cada moment.
