- Publicitat -
Darrerament ha estat, segons el processisme, una “manifestació simbòlica contra la judialització del procés” (?!), i ara es proposen continuar amb la cosa simbòlica amb un “acte simbòlic obrint els ajuntaments el dia de la Constitución española” (?!). Per als catalans, tot és simbòlic i res més que simbòlic, perquè tot el que no fos simbòlic seria, doncs, real, i del que es tracta és justament de defugir al màxim la realitat, no fos cas que no tinguessin més remei que afrontar-la i deixar de viure d’il·lusions farcides de victimisme i superioritat moral. Els catalans continuen nedant en el seu particular, delirant, infantil i patètic autoengany de vergonya aliena amb el simbolisme perquè, efectivament, és el simbolisme etern que practiquen el millor símbol de la seva impotència. Impotència mental, naturalment, perquè no n’hi ha d’altra. D’on no n’hi ha, no en raja. No es tracta, doncs, de la inevitable i comprensible impotència davant una hipotètica dificultat extrema que pogués presentar la realitat. No. L’única raó de la impotència dels catalans és la que s’imposen ells mateixos i de la qual el seu simbolisme etern n’és la màxima prova; el simbolisme que els assegura continuar captius d’Espanya, alimentant-se gustosament dins la presó dels esmentats elements masturbatoris. Un hàmster dins la roda. Zona de seguretat, ni que sigui malaltissa. Absurd. Penós.
Però, és clar, cal justificar la pràctica constant del simbolisme i dels seus límits. I per justificar-la, res millor que no amagar el terme simbòlic, exposar-lo sense vergonya com un suposat actiu en favor de la independència, perquè alhora, a diferència dels últims temps, observo que ara ja no hi ha por ni vergonya de pronunciar la paraula desobediència, perquè s’encabeix dins del concepte de simbolisme. Simbolisme desobedient, doncs. Desobediència obedient. Sensacional. Mentre per un costat parlen d’actes simbòlics, alhora diuen que són actes simbòlics de desobediència. La capacitat d’autojustificació del processisme és d’una ductilitat extraordinària, camaleònica, no té límits. En fi. La cosa seria esquizofrènica si no fos que és sobretot estúpida: una desobediència a Espanya dins l’àmbit de l’obediència espanyola (?!). Els catalans es manifesten en una demostració de sotmetiment a la llei espanyola en reivindicar que aquesta canviï per als seus interessos que, a més, resulta que van contra els interessos espanyols. Uf uf, hòstia santa… la cosa és de traca i mocador. Es comporten obedientment en el present mentre diuen que desobeiran en el futur. Pura buidor processista.
Publicitat
Suïcida.
Els catalans s’estan realment guanyant que els trenquin la cara, i no pas per desobedients, sinó per imbècils. I els la trencaran, ja ho crec. Els l’acabaran de trencar del tot. Espanya no perdona.
Quan els catalans es limiten a manifestar-se contra la judialització de l’anomenat procés, estan reconeixent la llei espanyola com la seva perquè es refereixen a la judialització espanyola, no pas a l’alemanya ni a la danesa; quan els catalans es manifesten contra la judialització espanyola del procés demostren que volen continuar sent judicialitzats per Espanya en insistir a situar-se a la boca del llop espanyol per reclamar-li justícia; quan els catalans es manifesten contra la judialització del procés estan reclamant que l’Estat espanyol actuï en favor del procés català en comptes de demanar-se a si mateixos, catalans, actuar en favor dels catalans; quan els catalans es queixen del funcionament de la llei espanyola vers el procés català estan queixant-se a l’enemic perquè no els permet escapar còmodament d’ell, de l’enemic; quan els catalans es manifesten contra la judialització del procés estan demostrant que l’objectiu del procés és el procés. Sensacional. De jutjat de guàrdia. La cosa és realment oligofrènica, i més quan en realitat resulta que necessiten l’obstrucció de l’enemic per continuar respirant a còpia de la queixa que aquest els serveix en safata, perquè de fet els processistes tindrien un greu problema si l’Estat espanyol no els presentés oposició. Com justificarien aleshores la seva renuncia a la llibertat?
Quan els catalans parlen d’obrir els ajuntaments el dia de la Constitución española en realitat estan obeint la llei espanyola en tractar-se d’un simple acte de protesta, o sigui simbòlic, no pas de trencament amb la legalitat espanyola, de la mateixa manera que el gos petaner díscol amb l’amo no reclama un canvi d’amo sinó un tracte diferent de l’amo per, en definitiva, reafirmar la seva submissió a l’amo. L’única manera de desobeir la legalitat espanyola és transgredint-la obeint una llei pròpia catalana, no pas desafiant la del veí simbòlicament per no moure’s de lloc, és a dir: de la Constitución española que d’altra banda els catalans tant diuen detestar.
Cada acte simbòlic català contra Espanya, a més de ridícul, no fa res més que dilatar el temps enquistant els catalans dins d’Espanya. Cada acte simbòlic català contra Espanya no fa més que reafirmar l’espanyolitat del processisme. Cada acte processista no fa més que allunyar els catalans i, doncs, Catalunya, de la independència. Aquest és un poble subnormal. I jo, sent català, no en formo part. M’agradi, o sí.
Publicitat
