El més burro de la classe ho sap, o ho hauria de saber: no hi haurà independència sense desobediència, i per això el murri d’Oriol Junqueras fa uns dies va deixar anar calculadament el terme, conscient de com és de poruc, xaiet, obedient i infantil el poble català. Perquè es tracta d’anar preparant el terreny repetint de tant en tant el concepte desobediència perquè vagi quallant entre la població, de la mateixa manera que als gossets se’ls dóna ordres repetides perquè les vagin automatitzant, assumint. Es tracta, doncs, de normalitzar la desobediència entre el poble, però no pas apel·lant a l’intel·lecte de la gent, sinó a l’assumpció inconscient de l’habitud del significant. Tenim pressa i és l’única manera. És trist però és així, i Junqueras, amb el seu acostumat i encertat menyspreu arrogant per la gent, que disfressa de paternalisme docent, no perd el temps perquè ara no té ni tenim temps per perdre.
Dies després de la bomba desobediència Junqueras, Esquerra es va abstenir al Parlament sobre la qüestió. Natural. Cap contradicció. No se n’ha de fer bandera, no cal espantar la gent, tal com es va justificar l’opció d’abstenció des del partit. A un poble obedient no se li pot demanar de la nit al dia que es torni desobedient. A un poble que durant 23 anys se li va inculcar pujolísticament que la covardia era sinònim de seny i que per tant va arribar a confondre, i de manera cofoia, els dos conceptes, no se li pot demanar ara el nervi, el coratge, la grandesa d’esperit necessària per desobeir.
Però la manera més hàbil i ocurrent de fer creure al populatxo català que no caldrà desobeir, mentre naturalment se l’empeny cap a la imprescindible desobediència, és el comentari que he llegit al director del fluixíssim El Punt-Avui, en Xevi Xirgu, quan diu que els catalans demostrem tenir síndrome d’Estocolm quan parlem de desobediència, perquè el que cal és fer justament el contrari: “cal obeir… la legalitat catalana”, diu l’home. La fal·làcia em va semblar esplèndida. El que no diu Xirgu és l’altra part de l’evidència que comporta la seva afirmació, i és que obeir la llei catalana passa per desobeir la llei espanyola. I això no crec que il·lusioni gaire la majoria de catalans, per cert que els mateixos catalans que l’altre dia, prenent jo vi en una bodega ben catalana de l’eixample, el propietari em va comentar escandalitzat que el dia de la Diada va tenir molta clientela de l’estelada, i la majoria dels estelats li demanaven… un Rioja. En fi. Amb aquest ramat representa que hem de comptar per a la desobediència. Acudit? Jo diria que sí, sobretot quan l’única manera de reconduir-lo passa, tal com he apuntat, per l’ensinistrament, però resulta que un gos ensinistrat en principi no rep ordres contradictòries, mentre que els catalans reben per un costat les subtileses del Junqueras de torn, però per l’altre les destralades en el sentit contrari de Tele 5 o, sense anar tan lluny, dels mateixos politicastres botiflers que ara fingeixen escandalitzar-se davant la idea de desobediència. Ah, i ens n’assabentem gràcies també a la pluralitat de la qual fa gala la desobedientíssima TV3, “la nostra” per a més drama. Mare meva, quin panorama.
