Malgrat que els jerarques del PP pontifiquen que la crisi econòmica s’ha acabat, el gruix dels mortals cada cop anem més malament . Encara que els dirigents econòmics dels conservadors espanyolistes declarin que hem entrat en el camí del “creixement” econòmic, cada vegada -els particulars i les famílies -han de fer miracles per poder fer front a les – mortíferes i mortificadores –factures domèstiques dels subministraments bàsics.
No hi ha dubte que, més enllà de l’atur i la pobresa, el fet de poder arribar a pagar, normalment cada mes, les despeses bàsiques d’aigua, llum, gas, telèfon, electricitat i -ja no diguem el lloguer o la hipoteca -s’ha convertir en un autèntic esport de risc. I és clar, un ésser humà, una persona normal, un ciutadà estàndard que paga religiosament els seus impostos quan no pot utilitzar, per raons econòmiques i socials, aquests sis serveis bàsics ja no té cabuda en la nostra societat i esdevé, automàticament, un autèntic “mort vivent” . Tot això ve al cas, i té la seva concreció, en unes darrers estadístiques publicades per la Unió Europea, en què es diu que al vell continent – i particularment a l’Estat espanyol – les desigualtats salarials entre els sous dels directius de les empreses i els treballadors han augmentat d’una forma abismal . De fet, això no és cap secret; ja fa força temps que es parla que a casa nostra els rics cada dia estan més blindats de tot i, en conseqüència, són més rics i feliços i, per contra, els pobres cada vegada són més pobres. Però el pitjor de tot és que aquest sistema postmodernista del capitalisme financer, cínic i, a voltes, metafísic (en el sentit industrial del terme) està vampiritzant completament la classe mitjana i creant les bases per un sistema polític irresponsable, antidemocràtic i rabiüdament insostenible . I aquí, quan apareix la paraula política cal esmentar, ben clarament, que aquesta està fracassant estrepitosament; ja que la política, en democràcia, és la clau de volta que permet viure en una societat, mínimament, digna i justa; és l’instrument per lluitar eficaçment contra la xacra de la corrupció; la qual cosa és la conseqüència dels interessos econòmics descontrolats, d’una minoria molt minoritària. De fet, la política és la que ha de fer possible una justícia : social, eficaç i independent, que escapci de debò el càncer de la corrupció i de les desigualtats, i ens permeti fer front a les, martiritzadores, factures domèstiques.
