- Publicitat -
Aquest article ha estat censurat pel diari digital El Món.
Fa anys vaig conèixer un personatge trist que deixava anar frases interessants. Recordo que sovint deia “som excel·lents jutges de nosaltres mateixos”. Observant el seu comportament, amb el temps em vaig adonar que en realitat per a ell l’interès de la interessant sentència tenia a veure amb una autoexculpació basada en el plural de la reflexió per poder continuar ell, en singular, sent un excel·lent jutge de si mateix. Aquesta construcció interessada de castells argumentals per protegir-se, concretament dels possibles remordiments de consciència, i poder tenir barra lliure per actuar sense escrúpols amb la veritat i amb els altres és moneda força corrent entre els humans. Suposa la quadratura del cercle. Implica la comoditat de ser conseqüent amb allò que es diu perquè aquesta conseqüència permet ser inconseqüent, o sigui injust, i en nom de la suposada justícia que suposa encolomar a la naturalesa humana els pecats comesos i per cometre.
Publicitat
Portant la qüestió al terreny nacional, m’adono que hi ha dos tipus de processistes, però tots amb el mateix objectiu implacable: no frustrar el seu desig, fins al punt de no dubtar a passar per alt la veritat dels fets. Els primers són la immensa majoria, i es limiten a seguir les pautes marcades pels seus gurus mediàtics i polítics, unes pautes que, al seu torn, són exponencials pel que fa a la propagació entre ells, el poble processista. La cosa té efecte dominó. Contagi. No hi ha reflexió per justificar les premisses sagrades de victimisme i superioritat moral vers Espanya, i no n’hi ha perquè no hi ha intel·ligència que obligui a res més que a seguir les consignes dictades a còpia de repetició. Clar i ras, comportament de ramat.
Pel que fa al segon tipus de processista, aquest és molt minoritari, i per això més interessant d’analitzar. Està dotat d’una intel·ligència sovint notable, però el seu desig hi està per sobre, de manera que sent la necessitat de racionalitzar el processisme a fi de justificar-lo per a l’assoliment del seu desig: la independència nacional. Malgrat la seva intel·ligència, la consciència que només des del processisme s’aconseguirà la independència pel fet que, en teoria, suposa avui la majoria de suport popular per dur-la a terme, l’obliga a fer tot de jocs malabars mentals per creure-hi. A còpia d’anar fent passar claus per la cabota amb un encadenament argumental basat en la mitja veritat o directament en la lògica de la fe, el processista pensant acaba creient-se el seu castell de paper de fumar racional i, doncs, que tot va oli en un llum. La raó emprada per justificar la desraó. La lògica des de la intel·ligència per justificar l’absurd. Aquesta és la gran paradoxa, en què la raó pretén justificar la fe, perquè només des de la fe es pot creure –exactament això– en el processisme.
Sense entrar en detalls que ara resultarien tediosos, no hi fa res que els polítics processistes hagin repetit un munt de cops al llarg dels últims anys que “aquests seran els últims pressupostos autonòmics”; no hi fa res que faci mitja dècada que es parla de full de ruta, però que curiosament hagi estat en l’últim any que es parli de referèndum; no hi fa res que, comptant amb els mateixos actors polítics, el 9-N del 2014 acabés no sent un referèndum ni després una consulta, i finalment fos una costellada anomenada procés participatiu per por de les conseqüències. No hi fa res tot això, i que en canvi ara se’ns digui que, ara sí, hi haurà referèndum de debò; no hi fa res que es parlés d’independència en divuit mesos i que, un cop expirada recentment la data, polítics i mitjans hagin xiulat i mirat cap a una altra banda. No. El processista pensant, igual que el no-pensant, opinen el mateix: que ara no ve d’uns mesos més, atesa la importància de l’objectiu, diu. I en dir-nos als no-processistes que no ve d’uns mesos, ens diuen que som impacients, intransigents i, doncs, que ells són assenyats. Superioritat moral també endògena.
Però no. La qüestió no seria l’expiració dels divuit mesos si hi hagués intenció real de fer la independència. Tothom podria entendre un raonable ajornament. Tothom. Però tractant-se de processisme, la confirmació d’aquesta manca d’intenció es delata justament en el silenci absolut que hi ha hagut en expirar aquests divuit mesos. Silenci davant l’incompliment flagrant, tant per part política, mediàtica com del poble. Si es volgués fer la independència el convenciment sobre el que s’estaria fent per assolir l’objectiu lluny de silenciar l’incompliment del termini dels divuit mesos hauria motivat l’independentisme a reconèixer l’incompliment, perquè justament li permetria argumentar i demostrar el valor de l’acció feta. Però no. No es tracta d’independentisme, sinó de processisme, i el processisme passa per alt els detalls reveladors, no fos cas que importunessin el seu desig.
Quan més d’un cop he comentat a un processista que els catalans estan massa infantilitzats, idiotitzats per segles de submissió, i per això avui dia són incapaços d’aconseguir la independència, el processista m’ha respost que la idiotització no és un fet exclusiu dels catalans. I certament, d’això me n’havia adonat, però resulta que la independència de Catalunya sí que és un fet exclusiu dels catalans, i d’això estem parlant. Curiosament, però, el processisme no aplica la mateixa generalització quan afirma que “el món ens mira i veu que som cívics, pacífics, un exemple mundial a seguir, inèdit en la història de l’alliberament dels pobles…”, diu. Uf. En això sí. Curiosament en això resulta que el processista troba exclusivitat mundial en els catalans. El món és violent, però els catalans som pacífics, cívics. Per això ens mira i, segons sembla, ens admira. En fi.
El processista és un ésser selectiu. Creu allò que li interessa creure, i entre les seves creences no hi ha l’acció, perquè l’acció processista és la seva creença. I la independència vol veritat i acció.
El processisme és l’antítesi de la independència.
Ricard Biel
Publicitat
