Que el català sigui llengua cooficial als Països Catalans ha estat el fet més important que li podia ocórrer per iniciar i continuar el camí de la normalització lingüística. Però que sigui aquesta la llengua pròpia de tot el territori i l’única amb aquesta condició ha estat la clau perquè fos adoptada com a llengua vehicular a l’escola, perquè fos la llengua de l’Administració, perquè es pogués fer la Llei del Català, etc., i perquè els defensors de la llengua castellana es posassin nerviosos en més d’una ocasió. Una altra cosa és que els governants dels diferents territoris, que eren més partidaris de la nació o de la regió, hagin intentat minimitzar o maximitzar el significat de l’expressió.
Tant els qui defensam que la llengua oficial única del territori és la llengua catalana, com els qui defensen la cooficialitat, o els que retirarien aquesta oficialitat, tant si volen que aquesta llengua perduri com si la volen fer desaparèixer, saben que el fet que sigui també llengua pròpia és molt important, ja que significa que és la llengua del poble català, perquè és la llengua històrica, perquè és la llengua més antiga, perquè és la llengua dels habitants dels Països Catalans; i que les llengües posteriors han arribat de la mateixa manera que arriben a qualsevol part del món. Una ha arribat per la força de les armes, primer, i després amb la immigració i les altres llengües han arribat amb persones que han vengut a fer feina aquí, turistes que ens visitaven o viatgers que venien per fer els seus negocis. Davant una inundació de llengües, com ha passat durant els darrers anys, la llengua oficial i pròpia del territori és la llengua del país, i per tant, no hi hauria d’haver cap problema perquè la gent que vol quedar-se a viure aquí l’adoptàs com a seva. El fet diferencial que entorpeix aquesta qüestió és l’existència de la llengua castellana, que a més de ser oficial aquí, és l’única llengua oficial de l’Estat. I per fer front a aquest desavantatge, no ens queda més remei que utilitzar el fet primordial que sigui la catalana, la llengua pròpia.
És per això que els que defensen i volen imposar el castellà com a única llengua de tot el territori, i que les altres només serveixin per a la intimitat, com ha dit sempre Aznar, s’han posat a defensar que el castellà també és llengua pròpia del Principat, de les Illes Balears i del País Valencià. Aquesta defensa que no s’aguanta des del punt de vista històric ni científic per cap banda, demostra la importància que donen a l’expressió “llengua pròpia”.
Doncs el Govern d’Aragó, coneixedor d’aquesta qüestió, ha elaborat una proposició de llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies, que ara es troba a discussió al seu Parlament, en la qual neguen la cooficialitat a aquestes llengües. Es refereixen al català i a l’aragonès, i així ho manifesten a la seva proposició. No amaguen el nom de català, encara que també usen, emparats per la Constitució espanyola, el terme de modalitats lingüístiques. No se sap si aquest nom acabarà a la llei que s’aprovi, ja que són uns quants els partits que no volen ni sentir-ne parlar. Amb l’adopció de l’expressió de llengües pròpies d’Aragó, el català i el castellà, han desactivat l’expressió, ja que els fragatins mai no podran dir que tenen el castellà i el català, i aquesta com a llengua pròpia, ja que se l’han feta seva per a tot el territori. Se l’han feta seva, per fer-la desaparèixer definitivament, ja que és una Llei, que s’ha elaborat per la promesa feta fa més de 10 anys, de Marcelino Iglesias i per les crítiques rebudes del Consell d’Europa. És una llei que s’omple la boca de bones paraules i bones intencions, però que no posa aquestes llengües com a obligatòries ni tan sols a l’escola. Allà seran voluntàries, com ho han estat fins ara, així que no canviarà res, però, per si de cas han devaluat l’expressió llengües pròpies, estenent la propietat a tot Aragó i aquesta expressió, la de “lenguas propias” l’han usada 66 vegades en el text de la proposició de llei.
