No tan sols intenten paralitzar la normalització de la llengua catalana, sinó que estan en contra de la Llei de Normalització Lingüística (són els mateixos que defensen les lleis de manera aferrissada sempre que els convé). Són una minoria al Principat, i bastants més al País Valencià i a les Illes Balears, ja que a aquests indrets el partit que defensa aquesta posició, el Partit Popular, és majoritari. “Ciudadanos” va néixer per intentar aconseguir el que no havia pogut fer el PP, i ara per diverses caramboles de la catalanofòbia es troba, sense adonar-se'n, amb la possibilitat de fer ministres alguns dels seus dirigents i de practicar les males arts de la casta, que ells tant varen criticar. Menteixen tant com respiren, igual que els del partit en el poder en funcions a Espanya. També n'hi ha uns quants, més extremistes que els que pertanyen als partits, que s'uneixen en associacions, les quals sempre troben alguns mecenes per poder posar tots els pals a les rodes que facin falta. I alguns van per lliure, però tots coincideixen a mentir, i a explicar qualsevol falsedat i barbaritat sempre que sigui contra els trets identitaris que impliquin diferenciació dels catalans amb els espanyols.
Des que es va arribar al cafè per a tots, després de la mort del dictador, amb la concessió d'autonomies per donar i per vendre, i amb la intenció de diluir les vertaderes nacions que es trobaven dins l'Estat, de grat o per força, les tres que tenen una història, una cultura i una llengua en comú, els Països Catalans, es varen disposar a fer la seva pròpia constitució, l'Estatut, en el qual es determinava l'oficialitat de la llengua pròpia, la llengua catalana. S'anaven fent les lleis corresponents per emprendre l'enorme tasca que suposa la normalització lingüística d'una llengua que havia estat perseguida i reprimida durant més de 250 anys. Mentre les corresponents administracions i l'escola anaven fent les passes corresponents i en aquesta s'anaven aplicant les tècniques més depurades des del punt de vista didàctic i pedagògic per ensenyar dues llengües (allà on més s'avançava era al Principat, ja que el Govern es trobava completament d'acord amb la recuperació dels trets identitaris, que durant tant de temps els havien volgut prendre, des dels governs unitaristes de l'Estat espanyol, i servien com a mirall a les Illes Balears i al País Valencià, per saber el que s'havia de fer o no, segons si es desitjava o no la normalització de la cultura i de la llengua catalanes), un grup de persones, sempre en contacte amb els elements repressors de l'Estat, que havien renegat de la seva llengua, o que no la volien haver d'aprendre, varen començar a fer una tasca ingent per impedir la normalització que anava avançant, i varen intentar trobar formes i maneres, legals o no, contra tot el que es dugués a terme per retornar la llengua catalana al lloc que li corresponia, a la intimitat, segons el dirigent Aznar. Aquesta tasca també va ser major al Principat, perquè allà era al lloc que més avançava, amb ajuda dels governants.
Des del “Manifest dels 2.300”, encapçalat per unes quantes persones que creien tenir un cert prestigi, passant per advocats que varen començar a posar traves i denunciar les lleis legítimes que s'havien aprovat democràticament al Parlament, passant per la formació de grupuscles que s'unien amb un sol objectiu en comú que era paralitzar la normalització de la llengua i el retorn al domini i predomini de la llengua espanyola, ja que a la llengua catalana no la consideraven com a tal. Tota aquesta gent intentava posar part de la societat catalana en contra de tots els que treballaven fermament i pacífica per retornar al lloc que corresponia al català. Com que els tribunals no els solien fer cas, fins i tot alguna vegada el Tribunal Constitucional va donar la raó a les lleis que s'havien aprovat al Parlament català, va ser quan es va creure que s'havia de fer una passa més i es va fundar el partit “Ciudadanos”, també amb la mateixa intenció, sense deixar de posar denúncies a les escoles on es fes l'ensenyament en català (dit normalment i equivocadament, llocs on es feia immersió lingüística, i que moltes vegades ja he explicat).
Recentment han començat a tenir sentències favorables, tot coincidint, amb el moviment sorgit des del PP i de la seva fàbrica d'idees FAES, de reduir les hores d'ensenyament en català, perquè es repartissin aquestes hores a l'ensenyament de l'espanyol i de l'anglès. Com que s'han nomenat entre ells per als càrrecs, s'han trobat que al poder executiu i al legislatiu hi ha hagut persones que pensaven de manera semblant, i s'han començat a dictar sentències que obliguen injustament diferents escoles a fer un tant per cent (un 25?) d'ensenyament en espanyol. He escrit injustament, ja que si un pare no vol ensenyament en català per al seu fill a una escola, amb una sentència d'aquestes pot aconseguir que la resta de nins de la classe o de l'escola, que volen ensenyament en català, hagin de fer l'ensenyament en espanyol segons les sentències dictades. És o no és injust això?
Sembla que en aquest moment ja són 11 els centres catalans que apliquen el 25% en espanyol a les seves aules. D'una manera silenciosa i per evitar conflictes s'ha acatat la imposició de l'espanyol. Les intencions del PP, de “Ciudadanos” i dels grupuscles contraris a la normalització de la llengua catalana, volen estendre aquesta situació a totes les escoles dels PPCC, i utilitzen totes les estratègies i mentides possibles per aconseguir-ho, segons les possibilitats de cada territori, quan ha quedat demostrat amb totes les proves que s'han fet que la manera de complir efectiva amb tot el que diuen les lleis, tant d'una part com de l'altra, que marquen la necessitat que l'alumnat en acabar l'ensenyament obligatori domini d'una manera semblant les dues llengües, que l'única manera d'aconseguir-ho és si a l'escola es fa l'ensenyament en català. Per això, els enemics de la llengua volen impedir-ho de la manera que sigui. Tenen el suport de tot un estat i serà molt difícil aturar-los. O independència o submissió!
