Si un dia volem bastir l’edifici del nostre estat, caldrà fonamentar-lo sobre el patriotisme, que sens dubte –malgrat alguns dels seus actuals lideratges– caracteritza molts dels simpatitzants de les diverses forces polítiques catalanistes. I, probablement, per aixecar-ne les parets, necessitarem un ampli desplegament d’arguments inspirats en la prosperitat econòmica, la justícia social, la igualtat d’oportunitats, la participació política i la transparència de l’administració. Només així podrem construir aquella fraternitat per la qual els habitants del nou edifici siguin no només conciutadans, sinó també compatriotes.
Malauradament, però, en el moment present, existeix una excessiva diversitat de tàctiques a l’hora de fer front als reptes i de canviar realitats concretes. En aquest sentit, la prudència aconsella actuar amb tanta suavitat com sigui possible. Sempre que mai oblidem l’essència de treballar amb intensitat i constància, intentant implicar-hi tot el teixit social.
Des de la candidatura d’Esquerra, hi ha la voluntat de dur a terme la tasca que ara toca, amb les eines que en aquest moment tenim a la nostra disposició i que creiem que ens poden resultar més útils. Així, per exemple, des d’una perspectiva estrictament personal –que espero que em vulgueu perdonar–, he dedicat bona part de la meva vida a estimular aquesta mena de patriotisme al qual m’he referit anteriorment. I he intentat fer-ho des del coneixement i la passió per la història, i també des de l’interès i l’amor vers el present i el futur del país. He procurat fer-ho realitat des del compromís suprem amb els drets socials i amb les nostres llibertats nacionals. I també he mirat d’enfocar-ho amb un cert relativisme que ens immunitzés a tots contra aquesta temptació gairebé malaltissa de prioritzar les disputes més ridícules sobre detalls insignificants per damunt de l’esforç col•lectiu a l’hora d’avançar cap als grans ideals.
En aquest mateix sentit, a les classes, a les xerrades i als articles sempre he intentat promoure l’entesa entre els nostres… i dibuixar amb claredat les fronteres amb els altres. I, tot plegat, amb l’esperança que, sovint, la història acaba posant cadascú en el seu lloc. Si reforcem els vincles en l’ampli espai del catalanisme, el camí serà més planer i, a més, sempre és grat recórrer-lo en bona companyia. I, en la mesura que anem teixint-los, doncs, aquests vincles faran que el camí sigui més curt i menys costerut… i l’angoixa de la solitud deixarà pas a l’alegria d’una victòria inevitable.
En l’actualitat, el nostre país requereix més que mai una classe dirigent moralment íntegra, intel•lectualment preparada, políticament experimentada i socialment respectada. Probablement, un lideratge d’aquest tipus –tant si és individual com, especialment, si és col•lectiu– és un element clau per tal d’assolir la nostra llibertat. Cal una classe dirigent capaç d’implementar solucions públiques a moltes de les necessitats dels nostres conciutadans, de tal manera que -tal com apuntàvem anteriorment- aquests constatin la conveniència de ser també els nostres compatriotes. A més, els beneficis que es derivarien d’un marc estatal català són massa evidents perquè ningú els pugui menystenir. I, en qualsevol cas, no hem d’oblidar que si Catalunya té alguna possibilitat d’esdevenir Estat és perquè ha estat i és una Nació; però també és molt probable que, perquè continuï sent Nació, sigui del tot imprescindible que esdevingui un Estat com més aviat millor.
