L'interès pel resultat de les eleccions espanyoles comença en veure com el partit més votat ha estat totalment incapaç de formar govern per no trobar els socis necessaris i enlloc de passar pel debat democràtic ha preferit amagar-se i currucadet esperar que l'altre s'estimbi…
A continuació, en veure que els dos partits, teòricament dispars, que van tenir els resultats més baixos per les seves aspiracions i perspectives, pacten algun punt només per salvar la tanca però que no servirà per a res si no aconsegueixen més aliats en l'aventura…
I, poc a poc, van quedant clares -per si encara no ho estaven- les postures i les línies matrius dels que, d'alguna manera, poden conformar el govern de Madrid.
Pel que respecta a Catalunya, sigui el govern que sigui, res de res. Tot i ser el principal problema d'Estat, ni esmentar-ho. Ignorància al que està passant, al moviment de més de dos milions de catalans. Tots parapetats darrera de la Constitución, una Constitución caducada i fora de la realitat. Ni un simple acord per poder convocar un senzill i “inofensiu” referèndum que ni és vinculant, que, per si sol, no obliga a res, i no passa de ser una enquesta per mostrar unes determinades preferències.
A més a més, una enquesta que, de fer-se, a veure el resultat que en sortiria. No està gens clar que la possible ampliació del 48% que decididament opta per la independència pogués ser tan inequívoca i massiva com per callar definitivament totes les boques.
En aquest panorama, tot el provisional que es vulgui però ben indicatiu del que ve, el nostre govern, a partir del tot, el que es pugui, el que deixin, el que salvi quants més millor els obstacles més polítics que constitucionals. No pot fer menys si no vol trair els resultats a les urnes. I els més a prop encaparrats en un Pacte pel Dret a Decidir.
El primer acte de l'obra, llarg, feixuc, criticat, però novedós, va acabar amb els aplaudiments de la platea. El segon acte, del que és la mateixa obra, no deixa de ser més del mateix. Veure'm qui es queda fins la baixada de teló per aplaudir o mostrar el seu descontent o desencís, però una cosa per a segons qui està clara i no cal esperar al final de la comèdia: Catalunya, a tots els efectes establerts, només és una autonomia, entre el parèntesis d'un injust finançament i mal tracte cultural, d'una España diversa però no plural, i de pacte o acord perquè pugui canviar aquest estatus, ni n'hi ha, ni n'hi haurà.
